Triomfadora en el repertori verdià i admirada com a intèrpret de les «tres reines» de Donizetti, Sondra Radvanovsky (Berwyn, Illinois, 1969) va entusiasmar els aficionats del Liceu com a Tosca i Norma. La soprano nord-americana serà Maddalena de Coigny al primer repartiment d’Andrea Chénier d’Umberto Giordano que s’estrena el 9 de març al teatre de la Rambla.

Maria Gorgues: Al gener va debutar el paper de Paolina a Poliuto i ara ho fa amb la Maddalena d’Andrea Chénier, en tots dos casos al mateix teatre, el Liceu. Com és això?

Sondra Radvanovsky: Bé, realment estimo Barcelona i també el Liceu! Sento que aquesta ciutat és casa meva i els treballadors del teatre, així com el públic, tenen molta cura de fer gran la música i l’art. Quan canto un rol per primera vegada, em vull sentir relaxada i en un lloc alegre… sempre fem millor música quan estem feliços!

MG: Què és el més important per a vostè a l’hora de preparar un rol nou?

SR: Hi ha tantes coses importants a l’hora d’aprendre un paper nou! Però la més important és la música. No seria òpera sense la música. El text i el personatge també tenen rellevància. Has d’entendre qui és i com encaixa en l’argument de l’òpera, i aleshores, durant els assajos, has de combinar-lo amb la música. La part que més m’agrada d’aprendre un nou rol és veure com el personatge pren vida dalt de l’escenari

MG: Maddalena és un personatge jove, innocent, així i tot és un rol per a una soprano spinto. Què significa això per a la intèrpret…

SR: És una dicotomia divertida. Ella és jove i innocent, però aleshores escoltem aquesta música gloriosa i dramàtica pròpia del verisme que sona per sota, al fossat… Com se suposa que la soprano ha de gestionar la seva joventut amb una veu forta, spinto? Honestament, crec que tot recau en saber trobar la dolçor del personatge, els seus moments tendres, i aleshores gaudir-ne. En els dos duets d’amor amb Andrea Chénier, la tendresa de la música permet als cantants mostrar la part més dolça dels personatges. Hi ha moltes altres òperes que requereixen que la soprano utilitzi la seva veu spinto tot i ser un personatge jove. Tosca, per exemple, té molta part de música dramàtica, malgrat la seva joventut. En definitiva, el fet que sigui necessari cantar fort no significa que no puguis interpretar un personatge jove a l’escenari.

MG: Andrea Chénier és una òpera “de tenor” i, al Liceu, compartirà l’escenari amb Jonas Kaufmann i amb Antonello Palombi. Havia cantat abans amb algun dels dos…?

SR: És curiós però mai no havia tingut l’oportunitat de cantar amb Jonas Kaufmann, així que aquesta serà una experiència molt emocionant en molts aspectes. Sí que havia cantat una vegada amb Antonello Palombi  i justament era en la meva primera Tosca!

MG: La força dramàtica que demana  Maddalena serà més exigent pel fet de fer parella amb Kaufmann,  el Chénier del moment?

SR: No, en absolut. Crec que ell sobretot serà una aportació més per a la meva interpretació de Maddalena. Quan tens tres cantants-actors junts dalt de l’escenari, això crea emoció i també una tensió electritzant. No oblidem que Carlos Álvarez és un actor increïble i un dels millors barítons del món en aquest moment! Estic realment emocionada!

MG: El final tràgic dels dos amants, la figura del personatge del baríton lasciu i prepotent, i el marc històric (s. XVIII) fa que l’òpera de Giordano es pugui considerar un precedent de la Tosca pucciniana… però en què es diferencia Maddalena de Floria Tosca?

SR: Primer de tot, Tosca no és una dona burgesa, prové d’un món senzill. A més, és molt religiosa, un fet del qual Maddalena no parla mai. Per mi, són d’edats similars però de rerefons molt distints. És cert, totes dues són violades pel baríton, però d’una manera completament diferent! Crec que la diferència més important entre totes dues és que el rol de Tosca es veu en la seva totalitat dalt de l’escenari. En canvi, hi ha moltes parts del personatge de Maddalena que no veiem, només se’ns explica a través de la seva ària. A més, Tosca té lloc en un només 24h, mentre que Andrea Chénier succeeix en un llarg període de temps. Vocalment, Tosca arriba més amunt amb la veu, fins al Do agut, no com Maddalena, que només arriba a un Si natural agut. I Tosca canta molt més que Maddalena, però me les estimo a totes dues per igual!

MG: Amb quin títol torna al Liceu per a la temporada 18-19?

Oh, m’agradaria molt explicar-ho, però com que el Liceu encara no ha presentat la nova programació, no puc! Però sí, tornaré la propera temporada!

[Més informació sobre Andrea Chénier al llibre Temporada d’òpera d’Amics del Liceu]