Inna Naroditskaya
professora de Musicologia de la Northwestern University

La tradició operística russa es diferencia de la resta en què, des dels seus orígens al segle XVIII, un gran número de les òperes russes es basaven en obres literàries. Alguns dels exemples són les òperes de Rimski-Kórsakov basades en relats de Gógol, en una obra d’Aleksandr Ostrovski i en dos poemes de Puixkin; Mússorgski va adaptar un drama històric de Puixkin amb el seu Boris Godunov. Prokófiev va basar L’amor de les tres taronges en l’obra del dramaturg italià del segle XVII, Carlo Gozzi, El jugador en la novel·la psicològica de Dostoievski, i l’òpera Guerra i pau en el volum monumental de Tolstoi.

Pocs autors a tot el món, però, han pogut igualar la popularitat de Puixkin (1799-1837) a l’escena operística. Més de cent cinquanta òperes i seixanta ballets, sense incloure produccions d’obres musicals, pel·lícules i peces de cambra, es basen en texts d’aquest poeta tan estimat a Rússia. Hi ha disset òperes i tres ballets dedicats al poema Els zíngars (Txaikovski va elogiar la primera i única òpera de Rakhmàninov, Aleko, sobre aquest mateix argument). El mateix Txaikovski va compondre tres òperes sobre obres de Puixkin: Eugene Onegin, Mazeppa i La dama de piques. Txaikovski va ser l’únic que es va atrevir amb Eugene Onegin, un poema narratiu que podia semblar més aviat per a una peça de cambra i massa íntim per a una òpera.

L’Onegin de Txaikovski, acabat pocs anys després de L’anell del Nibelung i Siegfried de Wagner (1876), era incompatible amb el compositor alemany i amb totes les grans òperes contemporànies, com ara Samsó i Dalila (1877) de Camille Saint-Saëns i el gran espectacle Neró d’Anton Rubinstein, mestre de Txaikovski. Tampoc encaixava l’Onegin en les dues tendències principals de les òperes nacionalistes russes del segle XIX: les històrico-heroiques i les basades en contes populars. Costa de creure que l’òpera Onegin es va compongués el mateix any que Gilbert i Sullivan van produir la còmica Els pirates de Penzance. L’òpera més propera a l’Onegin, potser, seria la Carmen de Bizet, que, curiosament, no va ser creada per a l’Òpera de París, sinó per al molt menys prestigiós teatre de l’Opéra-Comique. Txaikovski, encisat pel verisme/realisme d’aquesta òpera francesa, va voler reflectir les passions humanes elevades. Carmen tenia trets exòtics que transmetien tot un conjunt d’emocions: gitanos, orientalisme, contraban, toros, etc. Tot i que, com Carmen, Onegin tracta sobre l’amor i la mort, l’assassinat té lloc a la meitat de l’òpera i l’amor no s’arriba a realitzar. Llavors, quin és el secret de l’immens atractiu de l’Onegin?

Tot allunyant-se de la tradició operística russa i del teatre musical europeu més popular de l’època, Onegin aprofundeix en els sentiments humans. Aquesta òpera nua emocionalment, més romàntica que la pròpia era romàntica, també presagia l’expressionisme modernista que arribaria al començament del segle XX. Conscient del caràcter inusual i cambrístic d’aquesta òpera, Txaikovski va anomenar l’Eugene Onegin «escenes líriques»; l’estrena es va representar amb estudiants de cant del Conservatori de Moscou l’any 1879. Dos anys després, Onegin va entrar a l’escena i des d’aquell moment, durant cent quaranta anys, ha estat l’òpera russa més popular i més representada.

Puixkin tractava una història més aviat banal: dues noies joves d’una família noble de província i dos rics dandis joves de visita a les seves terres lluny de les capitals. Tots quatre es veuen dins un món de romanç, gelosia i duels. El poeta havia ampliat aquesta anècdota social en un poema bellament narrat amb la seva típica barreja d’ironia i intimitat. Puixkin dedica el primer dels nou cants del seu poema completament al seu protagonista. Les estrofes sobre l’educació, el caràcter, la passió i el desencant d’Onegin s’intercalen amb les reflexions en primera persona de Puixkin. Hi ha moments en què el poeta intervé com a observador comprensiu, i n’hi ha d’altres en què Puixkin sembla perdre de vista Oneguin i s’endinsa en les seves pròpies fantasies, i l’autor i el seu personatge es fonen. Puixkin escriu: «De convencions socials, de vans fàtics / va desempallegar-se, i jo també / i és quan tots dos ens vam fer amics. / Em van agradar d’ell l’estil de fer.»  Fastiguejat de la vida de la societat i somiant juntament amb el seu personatge en la llibertat, Puixkin desitja: «És l’hora de deixar aquesta ribera, tan avorrida… i recordar, en el mar meridional de la meva Àfrica… », tot evocant la seva descendència d’Hannibal, fillol africà de Pere el Gran i besavi de Puixkin.

Puixkin és menys afectuós i, en certa manera, irònic en el seu retrat del seu segon personatge masculí, el ric, atractiu i ingenu romàntic Lenski. El poeta descriu el duet d’Onegin i Lenski com dos costats oposats: «L’ona i el roc, versos i prosa, el gel i el foc». Alineat clarament amb Onegin, Puixkin declara que, per a Lenski, «la vida consistia d’incògnites de gran bellesa». L’Onegin rebel també comparteix trets de Puixkin com a poeta, jugador, seductor i duelista. Quan perdia diners a les cartes, Puixkin apostava parts del seu Onegin que sovint perdia. Resulta tràgicament irònic que, tot i identificar-se amb Onegin, Puixkin va seguir el destí de Lenski. Un rumor social va estimular la gelosia de Puixkin per la seva dona, la comtessa Natalia Goncharova, coneguda com la dona més bella de la cort. El poeta va desafiar el seu suposat amant i va morir durant el duel.

Txaikovski, a diferència de Puixkin, sentia més afinitat per Lenski, encisat per la innocència i els sentiments purs del jove, i entristit per la seva desaparició. El compositor fa de Lenski un tenor alt, un tipus de veu associat amb els amants operístics. Molt abans de presentar Onegin, Txaikovski dona a Lenski un poètic arioso d’amor. D’altra banda, Onegin, que entra a escena amb un quartet, es veu privat d’un solo fins al final de la tercera escena, quan comenta la carta d’amor de Tatiana. Tot rebutjant la confessió emocional de Tatiana «amb calma i fredor», segons l’apunt del compositor a la partitura, Onegin es va tornant més estable i «animat» (un altre apunt del compositor), renunciant al seu desig de felicitat familiar. Lenski, per la seva part, en el moment en què s’ha acordat el duel i veu que es troba a punt de perdre el seu amor i, possiblement, la vida, lamenta el que Onegin ha rebutjat: «A casa vostra! La casa vostra dels meus somnis daurats». I, de nou, abans del duel, en el seu arioso sobre «els dies daurats que ja han passat», la lletra i la melodia afligida anticipen la seva mort.

L’Onegin de Txaikovski, que moralitza amb Tatiana al final del primer acte, roman gairebé en silenci durant tot el segon acte, en el coqueteig amb la promesa de Lenski, per prendre el pèl al seu amic, malmet en el ball de Lenski amb ella, a continuació accepta el desafiament de Lenski i, a la segona escena, el mata al duel. Durant aquest acte ple d’acció, Onegin canta només en conjunts i és musicalment insignificant. El tercer acte porta els espectadors de la província russa a un esplèndid saló de ball de la capital. Allà, Txaikovski reprodueix de manera brillant el drama amorós del primer acte, tot invertint els papers d’Onegin i Tatiana. Tot entrant a escena amb els sons d’una polonesa imperial, avorrit d’estar avorrit, Onegin es troba de sobte ferit d’amor per la dona que un dia va rebutjar. El príncep Gremin presenta el seu antic company Onegin a la seva dona, Tatiana. Ara és Onegin qui escriu cartes d’amor i busca proclamar la seva passió a la dona de Gremin. A diferència del marit desconegut i sense nom de Puixkin, el Gremin de Txaikovski es guanya la simpatia dels espectadors quan canta la segona ària d’amor de l’òpera (la primera és l’arioso de Lenski). A les escenes finals de l’òpera, sense coincidir amb la ironia de Puixkin, Txaikovski evoca intenses associacions emocionals. Per exemple, l’ària d’amor d’Onegin comença amb la melodia de Tatiana de l’escena de la carta. El duet de Tatiana amb Onegin s’inicia amb la secció vent-fusta fent-se eco de l’ària de Gremin. Tatiana, que admet el seu amor per Onegin, també canta les línies melòdiques del seu marit. El seu duet és musicalment corprenedor i, tot i així, el seu resultat és pot predir fàcilment.

Mentre que el relat social de Puixkin sedueix el lector no tant pels esdeveniments com per la poètica de la narració, l’òpera revela el drama emocional dels quatre joves. Al començament, l’escena està organitzada per a dues parelles romàntiques, però amb Txaikovski les parelles no coincideixen musicalment. Olga, en el seu primer solo, denuncia els somnis i la tristesa, i es proclama com una criatura juganera i despreocupada. Pocs minuts després d’aquest divertit arioso d’auto adoració, Lenski declara en el seu solo que estima Olga amb la bogeria incontenible d’un poeta. La seva confessió coincidiria millor amb la composició emocional de Tatiana, però aquesta, per la seva part, s’enamora del fred i narcisista Oneguin, qui, durant la festa d’aniversari de Tatiana del segon acte gaudeix d’uns jocs de seducció amb Olga. Amb Lenski mort i Olga fora de l’acció després del segon acte, la trobada dels dos, Tatiana i Onegin, és inevitable.

Tot i la promesa d’amor romàntic, l’Onegin de Txaikovski no aconsegueix formar cap parella romàntica. De fet, la impossibilitat del romanç es va nodrint durant aquesta òpera. De forma similar, a l’obra Mazeppa de Txaikovski la jove protagonista, fàcil d’imaginar enamorada d’un admirador més apropiat, s’enamora del vell protagonista que dona el títol a l’òpera, qui traeix la seva família i provoca la seva desaparició. A La dama de piques, la darrera òpera de Txaikovski sobre textos de Puixkin, el protagonista masculí sembla proclamar el seu amor a la neta quan en realitat el que busca és el secret de les tres cartes màgiques de l’àvia octogenària. Totes dues dones moren i l’obsessió pel joc de l’home confós el porta al suïcidi.

Eugene Onegin va deixar una impremta profunda a les vides del poeta i del compositor. Quan Txaikovski començava a treballar en l’òpera va rebre una carta d’amor d’una estudiant. Afectat pel relat de Puixkin i tot establint un paral·lelisme entre sí mateix i Onegin, rebuig del qual desaprovava, dos mesos després el compositor li va proposar matrimoni. Durant quinze anys des de l’any 1876, Txaikovski va tenir un romanç platònic per carta amb una altra dona, Nadejda von Meck, la seva confident, patrocinadora i admiradora. Mai no es van conèixer, però amb ella va compartir les seves passions, les seves pors i el seu amor per la música.

L’atractiu musical d’Onegin, diferent d’altres obres de Txaikovski, es deu a la cadena de romances que la penetren. La romança russa és una cançó melodiosa, una cançó zíngara, urbana, una serenata d’amor acompanyada d’una guitarra, un piano o una mandolina, cantada per vocalistes professionals o amateurs, interpretada a l’escena d’un concert, a vetllades íntimes a casa, a salons de ball i a reunions musicals. Gairebé tots els compositors russos han creat romances, des de Glinka fins a Txaikovski o Rakhmàninov. Després de començar amb el duet de les dues germanes Larin a la introducció de l’Onegin, l’òpera entra en una seqüència de melodies i romances íntimes, encisadores i emocionalment apassionants.