Poques vegades l’ús de l’adjectiu «històric» s’ajusta de forma tan precisa per  definir la interpretació en versió concert de l’òpera La Merope (1743) del català Domènec Terradellas (1713-1751) que tindrà lloc al Gran Teatre del Liceu. Històric perquè, per primera vegada, podrà escoltar-se aquesta òpera ja no només al nostre teatre, sinó amb una sòlida i potent versió musical, de les de veritat, a càrrec d’una de les orquestres fonamentals en el panorama de la música antiga mundial com ho és l’Akademie für Alte Musik Berlin sota la direcció del clavicembalista Francesco Corti (Arezzo, 1984), conegut per ser el principal director convidat de l’orquestra suïssa Il Pomo d’Oro. Amb aquesta formació ha realitzat importants enregistraments discogràfics de solistes vocals com ara el tenor Michael Spyres, el sopranista Bruno de Sà o el contratenor Jakub Józef Orliński. O el que és el mateix. Estem davant d’un director i clavicembalista que coneix a fons el treball orquestral en l’acompanyament de veus, requeriment imprescindible per assolir un excel·lent resultat per a una òpera com aquesta.

Usem l’adjectiu històric sense que això signifiqui que es tracti d’una primera audició en temps moderns perquè la veritat és que, històricament, ja s’han produït diferents interpretacions de La Merope. La primera d’elles, l’any 1956, al Jardí dels Tarongers de la casa de l’enginyer i mecenes Josep Bartomeu i Granell (1888-1980) qui entre els anys 1948 i 1959 va impulsar la celebració d’un cicle de concerts per a la recuperació de l’obra del compositor Robert Gerhard (1896-1970), exiliat a Cambridge des de 1939. Així, a part d’estrenes com el seu Concert per a piano i orquestra de corda (1951), encàrrec realitzat per tot un Benjamin Britten (1913-1976), també es va donar a conèixer l’òpera de Terradellas, precisament en l’edició (transcripció i revisió) que Gerhard havia fet l’any 1936 i que el 1951 havia estat publicada per la Biblioteca Central de la Diputació Provincial de Barcelona a instància del musicòleg Higini Anglès (1888-1969) qui va respectar la llengua catalana de la Introducció d’aquesta edició en ple franquisme. La interpretació a Casa Bartomeu va anar a càrrec de l’Orquestra Clàssica de Barcelona sota la direcció de Josep Sabater (1882-1969), pare de l’enyorada pianista Rosa Sabater (1929-1983).

Si això passava l’any 1956, van haver de passar fins vint-i-tres anys perquè es tornés a fer una interpretació de La Merope. Va ser al Teatro de la Zarzuela de Madrid amb un elenc format per Ángeles Chamorro, Paloma Pérez Iñigo, Isabel Rivas, Carmen Sinovas, Manuel Cid, Julián Molina i Alfonso Leoz. Estrenada el 31 de gener de 1979, la direcció escènica va ser d’Angel Gutiérrez i musicalment va comptar amb la direcció de Miguel Roa. No ha estat fins als primers anys del segle XXI que tenim constància de nous treballs lligats amb la nostra òpera. Un dels més aclamats dels existents de Domènec Terradellas és el disc, amb presència inclosa d’unes quantes àries de La Merope, de la soprano napolitana Maria Grazia Schiavo junt al conjunt Dolce & Tempesta que dirigeix el torinès Stefano Demicheli. També se sap que dins de la trilogia projectada per la Real Compañía de Ópera de Juan Bautista Otero hi havia prevista l’edició discogràfica, mai publicada, de La Merope com a part de la batejada per part d’aquesta companyia com «Trilogia Terradellas», al costat dels títols d’Artaserse (1744) i Sesostri, re d’Egitto (1751), estrenats respectivament al Teatro Grimani di San Giovanni Grisostomo de Venècia i al Teatro delle Dame o Alibert de Roma on vuit anys abans, el 3 de gener de 1743, ja havia estrenat La Merope ¿Qui era, però, aquest compositor català que estrenava òperes a destacats teatres de Roma i Venècia i que es convertiria, a la llarga, en una de les grans referències operístiques del segle XVIII al costat de noms com els de Johann Adolf Hasse (1699-1783), Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736), Niccolò Jommelli (1714-1774) o Christoph Willibald Gluck (1714-1787)?

Domènec Terradellas, també conegut amb els anys com a Domenico Terradeglias, va ser un compositor nascut a Barcelona que, segons sembla, va rebre la seva primera formació de la mà de qui va ser mestre de capella de la Catedral de Barcelona, Francesc Valls (Ca 1671-1747). No sabem com, però, l’any 1732 el compositor va traslladar-se fins a Nàpols on va estudiar al Conservatorio dei Poveri di Gesù Cristo sota la tutel·la de Francesco Durante (1684-1755) qui seria mestre també d’importants noms com Tommasso Traetta (1727-1779), Giovanni Paisiello (1741-1816) o del cadaquesenc Josep Duran (Ca 1730-1802), a més dels esmentats Pergolesi i Jommelli.

Això significa que Terradellas es va poder immergir en la profunda i sàvia tradició musical napolitana. Sembla que els estudis van fructificar i, així, a la mateixa ciutat de Nàpols, el 1736, el català va presentar el melodrama da rappresentarsi (oratori escenificat) Giuseppe riconosciuto, interpretat darrerament pel conjunt Vespres d’Arnadí que dirigeix Dani Espasa. Aquella estrena va ser el tret de sortida per a una carrera fecunda i internacional que el portaria a ser mestre de capella de l’església de San Giacomo degli Spagnoli a Roma, a traslladar-se a Londres on va poder dirigir el King’s Theater, i a les ciutats de Brussel·leS i París on seria elogiat per enciclopedistes com ara Denis Diderot (1713-1784) i Jean-Jacques Rousseau (1712-1778). Després d’haver passat per Torí i Venècia, es va establir, de nou, a Roma on el 1751 va presentar el que és considerat com el seu cant de cigne: l’òpera Sesostri, re d’Egitto.

Aquesta òpera, des de la llegenda negra, s’ha volgut relacionaR en més d’una ocasió amb la causa de la mort de Terradellas. El motiu? La coincidència d’aquesta òpera de Terradellas a la ciutat de Roma amb unes representacions del Cesare in Egitto de Niccolò Jommelli (1714-1774), un compositor napolità considerat com un dels més grans compositors del seu temps. Jommelli havia estudiat també a la seva ciutat natal, però no pas al mateix conservatori que Terradellas sinó als de Sant Onofrio i al de la Pietà dei Turchini amb Nicola Fago (1677-1745). Membre de l’Acadèmia Filharmònica de Venècia, Johann Adolph Hasse el va nomenar director del prestigiós Conservatori degli Incurabili de la ciutat dels canals.  Aquest reconeixement unànim i les estrenes de les seves òperes el van convertir en una referencialitat no pas exempta d’engreïment i satisfacció extrema d’haver-se conegut. Només ens cal veure algun dels seus retrats per adonar-nos com el seu rostre desperta quelcom d’inquietant i aterrador. Ras i curt: un rostre on un morfopsicòleg s’ho passaria d’allò més bé analitzant-lo.

Potser sigui aquest aspecte de Jommelli el que hagi portat a pensar en la possibilitat més que plausible de la veracitat de la llegenda negra de la mort de Domènec Terradellas. I és que sembla que, en efecte, es va trobar el cos moribund de Terradellas apunyalat, presumiblement, per uns sicaris pagats, sempre segons l’esmentada llegenda, per Jommelli, envejós del major èxit del català per la seva òpera de temàtica egípcia.

Tot aquest embolic va començar amb l’aportació del musicòleg Josep Rafael Carreras i Bulbena (1860-1931) quan va treure dels arxius la partida de defunció de Terradellas, en la qual es deia que el prestigiós compositor català havia mort el 21 de maig de 1751,a Roma,  havent rebut els Sants Sagraments i enterrat a l’església de San Laurencii in Lucine on també hi ha enterrats els compositors Luca Marenzio (1553-1599) i Josef Mysliveček (1737-1781), a més del pintor francès Nicolas Poussin (1594-1665).

L’Allgemeine Musikalische Zeitung, amb data del 12 de març del 1800, per la seva banda, havia explicat la notícia històrica que el cadàver de Terradellas havia estat tret del riu Tíber després que el compositor Niccolò Jommelli l’hagués fet matar a ganivetades.

Més enllà de la veracitat o no d’aquesta llegenda negra, acostar-nos a La Merope és escoltar el títol que segons el musicòleg Josep Dolcet (1961-2020), la màxima autoritat en Terradellas i qui ens ha deixat com a obra pòstuma una extrarodnària biografia del compositor editada per FICTA Edicions, el consagraria com un dels grans noms de la composició operística del seu temps. Un protector de Terradellas, el cardenal i arquebisbe Trojano Acquaviva d’Aragona (1696-1747),va escriure després de l’estrena de La Merope una carta al ministre Duque de Salas (1692-1771) on li assegurava:

«D.Domenico Terradellas, spagnuolo è uno dei migliori maestri di cappella che avessimo presente in Italia, e ha datto prova delle su belle qualità e speciale buon gusto nell’opera che compose nello scorso Carnevale per questo Teatro delle Dame, ottenendonde un successo, che da molti anni no si ricorda il simile».

Aquest èxit havia estat el de La Merope i amb trenta anys se li van obrir les portes al nostre compositor per ser admès com a socio congregato de la prestigiosa Congregazione dei Musici di Santa Cecilia, altrament coneguda com a Accademia di Santa Cecilia. No només això. També ser admès a l’Accademia dell’Arcadia i va començar a ser convidat a les acadèmies privades i trobades musicals de l’alta societat romana. Per si això no fos prou, la congregació de Santiago y San Ildefonoso va posar l’ull en el nostre compositor i el 15 de març de 1743, és a dir poques setmanes després de l’estrena de La Merope, se li va oferir el càrrec de mestre de capella de la citada església de San Giacomo degli Spagnoli a Roma substituint per jubilació a Giovanni Biordi (1691-1748). No va ser un càrrec gens fàcil de desenvolupar i, de fet, va acabar amb el seu cessament com es diu en una de les actes de la Congregació, atesa la «vien enterada de la particular avelidad de D.Domingo Terradellas». O el que significa, tal i com va apuntar el mateix Robert Gerhard: «la despedida de Terradellas no tingué per motiu causes d’ordre professional, sinó d’ordre enterament personal i particular». Carreras i Bulbena parla, fins i tot, de violència amb les topades amb el músic Pedro Trompeta que, en un primer moment, abans de l’èxit de La Merope, era el candidat a substituir Biordi com a mestre de capella. Aquesta violència ens podria ajudar a explicar una mica millor la mort tràgica de Terradellas i, així, Felip Pedrell (1841-1922) en els Músics vells de la terra de la Revista Musical Catalana V (juny-agost 1908) va citar una estrafolari vers de l’època: «la tromba-ti portó a la tomba». O el que és el mateix, Pedro Trompeta podria tenir a veure amb la mort de Terradellas uns anys després dels seus enfrontaments a l’església degli Spagnoli.

És evident que La Merope va ser una de les òperes de més transcendència en la carrera de Terradellas i que seria donada a conèixer en diferents teatres italians. Es tracta d’un dramma per musica en tres actes amb un llibret del venecià Apostolo Zeno (1668-1750) que tracta sobre la tragèdia de la reina d’Epir, Merope, i que es basa en la tragèdia perduda Cresfontes d’Eurípides (V a.C) i que es refereix al retorn d’Epitide per derrocar el tirà de Messenia, Polifonte, per evitar, així, el matrimoni que el tirà pretén forçar amb Merope, la seva mare. Els agònics intercanvis entre els personatges principals del llibret són els que ens permeten explicar el perquè tants i tants compositors van decidir musicar aquest llibret de  Zeno. Hi trobem, així, noms com els de Francesco Gasparini (1661-1727), Giuseppe Maria Orlandini (1676-1760), Antonio Vivaldi (1678-1741), Luca Antonio Predieri (1688-1767), Geminiano Giacomelli (1692-1740), Riccardo Broschi (1698-1756), Davide Pérez (1711-1778), Niccolò Jommelli, Giuseppe Scarlatti (Ca 1718-1777), Gregorio Sciroli (1722-1781), Tommaso Traetta (1727-1779) i Florian Leopold Gassmann (1729-1774).

Versificat el llibret de Zeno per Giampietro Tagliazucchi (1716-1768), set veus masculines són les que van intervenir en la primera representació de La Merope, el gener de 1743 al Teatro delle Dame. Si el repartiment va ser exclusivament masculí va ser per la norma papal que prohibia les dones de poder cantar als teatres de la ciutat eterna. Això no impedia, però, que no puguessin aparèixer a l’obra papers femenins que eren interpretats a Roma pels famosos castrati. Fora de Roma, fins i tot, els personatges masculins amb tessitura de soprano o contralt eren interpretats, freqüentment, per veus femenines especialitzades en papers heroics.

Aquesta especificitat vocal és la que ens permet entendre el requeriment de la vocalitat d’una òpera com aquesta de Terradellas que segueix els patrons arquetípics de l’òpera napolitana que no comprenia més enllà de mitja dotzena de personatges, set en el cas de La Merope. La distribució habitual era la de quatre rols de soprà i un o dos de contralt, a més d’un tenor que acostumava a fer el paper de rei, de tirà de Messenia en el cas del personatge de Polifonte de La Merope que serà interpretat,en la versió liceista, per Valerio Contaldo.

Estem, dient-ho amb els mots de Robert Gerhard, davant d’una veritable «òpera de solistes» on les àries havien de pertànyer a gèneres variats. Segons el musicògraf i compositor Taddeo Wiel (1849-1920) a I Teatri Musicali Veneziani del Settecento (Venècia, 1897) les àries per als virtuosi i virtuose de fama de l’època exigien almenys fins a quatre àries en el seu rol: una de mezzo carattere, una altra cantabile,una altra de parlante i una ària di bravura. Això és el que trobem en aquesta òpera on tot l’interès pivota en uns solistes que, en el seu moment, van ser la raó de ser per a compositors com Terradellas, però també Jommelli o Traetta, que van mostrar la seva grandesa i originalitat en saber pintar musicalment els estats d’ànim i retrat psicològic dels personatges. Aquest saber pintar musical  és, tanmateix, la pedra filosofal de la interpretació per assolir l’èxit que li va seguir, a la seva època, l’estrena a Roma del gener de 1743. Així, uns mesos més tard, el 26 de desembre del mateix any es reposaria La Merope al Teatro di San Sebastiano de Liorna, aquesta vegada ja amb cantants femenins en els papers de dona, i també en alguns d’home. Això és, les sopranos Giovanna Jozzi (Merope), Margherita Parisini (Trasimede) i Caterina Bartolini (Licisco), les contralts Ermellina Rastelli (Argia) i Gertrude Bartolini (Anassandro), el sopranista Francesco de’Grandi (Epistide) i  el tenor Giuseppe Jozzi (Polifonte).

Oriol Pérez i Treviño
Musicòleg i assagista

Estem, com dèiem, davant d’una interpretació històrica que no famés que acomplir allò que reivindicava Robert Gerhard en l’esmentada introducció de l’edició de La Merope: «un deure de cultura i patriotisme com el que s’ha promogut en la majoria de les nacions cultes l’edició crítica dels monuments del patrimoni musical». Potser sigui per això que aquesta audició de La Merope hagi de ser considerada un acte patriòtic i cultural de primer ordre.