Gonzalo Lahoz
Divulgador musical

Puccini era, per sobre de moltes coses i, gosaria dir, que igual que un consumat compositor, un veritable home de teatre. Un talent innat per la música i els escenaris, un home que estimava el drama escènic ja no només com a creador, sinó també com a espectador. Tant que la seva inspiració sobre Madama Butterfly sorgiria des d’un pati de butaques com el que es disposen a ocupar.

A diferència de molts col·legues i en un moment històric en què l’òpera acaba allunyant-se de la idealització de l’heroi romàntic, encaminant-se cap a la cruesa del verisme, Giacomo Puccini porta el melodrama cap als sentiments dels seus contemporanis. Crea llocs reconeixibles, emocions que en la seva síntesi resulten senzilles, en les quals qui escolta pot trobar-hi reflex fàcilment… i construeix, des del minut u i fins a la seva mort abrupta mentre completava la inconclusa Turandot, personatges que se sostenen per si mateixos. Protagonistes polièdrics amb una història pròpia, amb raons, amb perquès fonamentats que podrem interpretar d’una manera o altra, amb els quals podrem estar d’acord o no, però persones amb sentiments, raciocinis, somnis i records. Personatges amb què vibrar als nostres seients.

Paradigmes absoluts de tot això resulten La bohème, Tosca, Suor Angelica… i, per descomptat, Madama Butterfly. En ella, estrenada amb una primera versió al Teatro alla Scala de Milà de 1904, en el que suposaria el tram central de la seva carrera, podem sentir més enllà del que se’ns narra en el temps que dura la seva partitura, aconseguint la nostra imaginació tot el que ha passat anteriorment mentre sospitem –és impossible no fer-ho– l’estat en què queden els personatges supervivents després de caure el teló. Primer de tot i quelcom molt important en què no solem recaure quan pensem en aquesta òpera: en una país, en una època i una societat on el llegat, el llinatge i l’honor representaven sinó tot, sí un destí al qual enfrontar-se, quina memòria quedarà de Cio-Cio-San? Què serà del seu fill? Com us explicarà la història de la seva mare? Qui li narrarà? Serà la nova dona nord-americana de l’oficial? Suportarà la càrrega de saber com s’ha comportat el seu marit amb altres dones? Què serà de Suzuki? I Sharpless, reflexionarà per no haver-se dedicat al seu càrrec com calia? Com imaginen tot això? Quins perquès troben els seus personatges abans, durant i després de la tragèdia?

Són preguntes que sorgeixen davant d’una magnífica història per pujar a les taules, amb uns personatges que respiren vida pels quatre costats i davant dels quals caben moltes interpretacions i posades en escena. Un d’aquests títols imprescindibles que ens fan comprendre, saber, entendre que l’òpera és un art viu i que necessita les múltiples mirades posteriors, contemporànies a nosaltres, per connectar amb el temps de Puccini i la seva imaginació. Amb llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, els quals li van procurar alguns dels seus millors textos, van prendre com a font la dramatúrgia de David Belasco. Després d’un estira i afluixa amb els drets d’autor, finalment es va poder «operatitzar» la seva peça de teatre Madama Butterfly. El resultat aclaparador va permetre que el compositor acabés adaptant una altra de les seves obres per a les tables: La fanciulla del West.

Amb els ulls de l’avui, el Japó que sosté la trama de Butterfly resulta una mica impostat. No podia ser d’una altra manera en una època d’exotisme i colonialismes com fou l’entrada al segle XX. Puccini el recargola per donar ales, mai més ben dit, a la fragilitat de la seva protagonista. En el mateix camí d’aquella dona delicada, depenent i canònicament bella que també donaria forma a la seva Mimì, Liù o Magda. Tot i això, el compositor sabia sempre el que es feia. Aquesta calor infernal i humida de l’estiu nipó («E suda e arrampica!» – «I sua i puja!», es lamenta Sharpless entrant a escena en pujar el turó), les tradicions introduïdes pels diferents personatges o l’harakiri final… El de Lucca crea, novament, una primorosa bola de neu decorativa amb un univers perfectament estructurat al seu interior. Irreal, però fascinant aleshores i fascinant ara.

I com de costum, Puccini ens empeny a ser més que un simple públic. Ens converteix en testimonis de primera mà, tornant-nos còmplices del drama i picant-nos amb ell a tota la cara. Com passa a La bohème, a Tosca, a Turandot… som coneixedors d’algunes qüestions clau que els protagonistes desconeixen. Tota la candidesa amb què es presenta Cio-Cio-San cobra més pes quan assistim, minuts abans, a les demolidores frases que deixa anar Pinkerton. Abans que ella arribi a l’altar que han convingut amb un matrimonier i després de comparar-la amb una papallona, ​​assegura: «sento un veritable furor per assolir-la, encara que per fer-ho hagi de trencar-li les ales». I quan Sharpless vol brindar per la família del militar, aquest continua: «I pel dia del meu veritable casament, amb una autèntica esposa… americana!». ¿No els entren ganes de posar-se drets i cridar a la noia: «vés-te’n, fuig, surt d’aquí!»?

Immediatament després d’aquestes últimes paraules de Pinkerton proclamant el seu «amor» com si fos una multinacional obrint franquícies i reafirmant-se a base d’aguts com si es tractessin de cops al pit, amb la cooperació necessària de Sharpless xarrupant el seu whisky, Puccini introdueix Cio -Cio-San en un remarcat contrast i amb un encertadíssim efecte teatral i musical. Quina manera tan diferent de pujar el turó! Al Japó, especialment a Nagasaki, on és impossible no defallir a la calor estival… ella apareix en escena passet a passet, càndida, subtil, amable. En les seves formes s’intueix una dona desvalguda, fràgil, necessitada del suposat ordre i fins i tot de la possessió d’un home… que més tard sembla confirmar-se en les paraules. «Ha estat dura l’escalada?», pregunta Pinkerton. «Per a una dona entregada, més penosa és la impaciència», contesta ella.

Tot i això, des del cinema d’Ozu i Mizoguchi a la sèrie d’animació Blue Eye Samurai que Netflix estrenava l’any passat, hem après que una geisha és molt més que el simple perfil d’una dona prostituïda. Tot i això, Puccini s’entrega per mostrar-nos el contrari. Butterfly ens deixa clar que va viure temps econòmicament millors a la seva família, però que davant les vicissituds de la vida, s’ha vist obligada a aquest matrimoni. El que sigui per mantenir els seus, a qui Pinkerton es permet anomenar «tribu». Acomodada o necessitada, al Japó encara avui dia és fàcil veure edificis complets com el 109 de Shibuya, a Tòquio, on planta a planta les joves poden trobar els vestits amb què fantasiegen homes de qualsevol condició. Fins i tot hi ha un espai on disfressar-se i imaginar el seu propi casament… És el destí al qual sembla obligar-se encara moltes joves. El matrimoni com a constructe social, com a senyal d’èxit a la vida. El servei a un marit gairebé com un perpetuum mobile musical.

I és que, sí, en realitat Butterfly és una dona entregada fins i tot abans d’arribar al cim del turó. Segurament, així li ho han fet sentir des de la seva més tendra infància. Aquesta ha de ser la seva comesa. Servir. En el duet d’amor que segueix a la seva aparició, musicalment un dels més bells escrits dins el gènere, amb frases melòdiques aclaparadores, se’ns en fa partícips. Tal és la seva delicadesa. Pinkerton, per part seva, ja ens ha deixat clar que només ha vingut a divertir-se. No li importa qui és, ni el passat, ni la família. La seva ascendència i el llegat. Pinkerton només es vol fer la foto amb la seva nova adquisició per a la seva col·lecció particular. I d’alguna manera, em pregunto en veu alta: és que potser no segueix viu Pinkerton en nosaltres, quan acudim com a turistes salvatges al Gion de Kyoto, on han acabat prohibint l’accés als carrers on solen concentrar-se les geishes? No continua sent el Japó, que pretenia ser hermètic, però que sempre ha resultat sol·lícit, bell i predisposat, aquesta subtil papallona –Butterfly– que seguim volent sotmetre des d’Occident a la manera de Pinkerton?

En qualsevol cas, sempre es parla de la Violetta de La traviata com a paradigma de l’evolució vocal i escènica d’una protagonista al llarg d’una òpera, però gens comparat, en realitat, amb la Butterfly de Puccini. Si per a la primera s’apunta a tres sopranos diferents per poder cantar-la en dos actes, per a la japonesa caldria l’experiència no ja de tres instruments diferents, sinó de tres edats vitals. Tota una vida –o uns anys decisius– en què el personatge pren consciència de la situació que travessa. Recordem aquí que en la seva creació original, al principi d’aquesta història, Cio-Cio-San només té 15 anys. El temps passa, la desil·lusió arriba, la seva dignitat lluita contra tot i tothom… Canta la seva famosíssima ària «Un bel dì vedremo» (Un bell dia arribarà)… i el compositor desplega tot el seu art per fer-nos veure, de nou, més enllà. A La bohème va ser una clau perduda, a Tosca un pou al jardí, aquí tot un vaixell de guerra arribant a port. I amb ell, novament, l’esperança.

No obstant això, alguna cosa al nostre interior, a la nostra memòria o al nostre sentit comú ens diu que Cio-Cio-San no ha de confiar-se. I quan tot semblava estar acabat, quan Pinkerton torna a fer acte de presència encara a la llunyania, llavors aquest mag teatral que és Puccini tanca el segon acte amb el conegut cor a bocca chiusa (a boca tancada). Ruptura del clímax? Jo apostaria per una reminiscència musical de tota aquella subtilitat, d’aquell delicat món del que provenia i amb què se’ns presenta Butterfly al començament. El músic ens recorda novament qui segueix sent ella, quin segueix sent el seu món, real o idealitzat. No ens està preparant per al desenllaç del tercer acte, sinó que ens condueix cap a un patiment més gran. Sap perfectament com fer-ho perquè ens acabem retorçant d’emoció sobre el vellut vermell dels seients del Liceu.