A Luca Francesconi (Milà, 1956) se’l disputen els millors teatres d’òpera. Com a compositor, la seva producció per a veu ronda la trentena de títols, a més d’altra música orquestral i de cambra. Al març estrena Trompre-la-mort a l’òpera Garnier de París. Quartett, un dels seus grans èxits, es podrà veure al Liceu (22 de febrer-3 de març) amb direcció d’escena d’Àlex Ollé (La Fura dels Baus).

MARIA GORGUES : Quan va rebre l’encàrrec per compondre una òpera per a La Scala de Milà va pensar, de seguida, amb l’obra de Heiner Müller…

LUCA FRANCESCONI : Quartett és l’obra més famosa de Müller però era difícil que algú en fes una òpera. Feia temps que pensava treballar amb un text d’ell, el dramaturg més gran del segle XX després de Brecht.  Fer un projecte d’aquest tipus per a La Scala era un desafiament.  Müller és un dramaturg a nivell de Shakespeare. La potència teatral dels seus textos és intemporal. Aquesta és la raó.

MG : Què ens pot dir, doncs, com a autor del llibret?

LF: Ha estat molt difícil, he hagut de tallar molt. He reeditat/refet el text intentant eliminar els monòlegs i he creat una dinàmica interna per transformar-los en duets.

MG: Què significa això per a un músic?

LF: En aquest sentit sóc molt wagnerià… La música és el foc que ho agermana tot però cal un control  de la resta per part del compositor. El text és, clarament, la primera cosa. En el moment en què em vaig adonar d’això vaig començar a escriure a partir de les obres de grans autors, respectant les seves paraules — no hi he afegit ni una coma— perquè no sóc escriptor. El primer avantatge és que no m’he de discutir amb cap llibretista. També implica una mena d’honestedat cultural perquè crec que el compositor ha de tenir una visió cultural profunda del que significa crear una òpera avui en dia. No es tracta només d’agafar un text i posar-hi quatre notes simpàtiques. L’autèntic nivell cultural d’un creador només es veu quan fa una òpera.

MG: Li va proposar la direcció d’escena a Àlex Ollé. Per què?

LF: Coneixia Àlex Ollé i sempre l’he admirat… Heiner Müller ha significat durant molt temps un símbol de la cultura alemanya, molt dens, post expressionista. Triar un director d’escena alemany hauria augmentat l’efecte que jo no volia, però posant-ho en mans d’algú amb una visió de l’energia del món, de la realitat diferent —tot i que tràgica i intensa— assegurava aquest enfoc diferent. Àlex era perfecte com a l’antídot d’una interpretació massa germànica.

MG: La llavor de Quartett és un projecte experimental per a l’IRCAM. La part de música electrònica s’ha fet a aquest centre de París. Hi ha música gravada (orquestra, cor, cantants). A més de «resumir» el seu estil, els crítics també hi ha vist referències a la història de la música…

LF: No m’interessa eclecticisme. No hi ha mai cites musicals. Hi ha un nucli central d’energia molt incandescent, de foc, que segons la situació pren una forma o un altra. Només canvia la tensió expressiva, que pot ser més transparent o més densa. Quan és més transparent pot recordar algun passatge de Monteverdi, però és una il·lusió. Diria que és una paleta àmplia amb tensions diferents.

MG: El nihilisme de Quartett, el món soterrat de Trompe-la-mort. Una visió pessimista del món i dels éssers humans?

LF: Sóc una persona molt passional i apassionada, i es pot dir que tinc una relació eròtica amb el món però això no em fa tancar els ulls. Veig allò que passa i he de parlar del que parlo perquè les persones fem coses molt, molt dolentes. L’única cosa que compta és el diner. Una idea de la vida lligada només a la riquesa i a la prevaricació, a l’explotació i a la violència sobre els demés. Perquè per fer-te ric has d’utilitzar la violència contra els altres. Sempre he reflexionat sobre els aspectes polítics. No sóc pessimista, sóc realista. Crec que l’únic que pot salvar la humanitat és aquesta energia que no sabem d’on ve i que és el més fort: la passió, l’amor, una comunicació que va més enllà de l’irracional.

MG: Què ens pot dir del projecte que prepara per a la Royal Opera House (2020)?

LF: És sobre Timó d’Atenes, un text que, a més de pesimista, és misantrop. És una obra inacabada de Shakespeare i la segona part s’ha de refer. Imagino el segon acte amb un final apocalíptic, i la idea és reescriure´l amb Slavoj Zizek.

(Més información sobre Quartett al llibre Temporada d´òpera d’Amics del Liceu)