amicsdelliceu

No deixa de ser paradoxal que allò que acabaria esdevenint una de les creacions, no només musicals sinó artístiques, més grandioses i idealistes de tots els temps sorgís de necessitats pragmàtiques. És ben cert que el descobriment dels preceptes filosòfics d’Arthur Schopenhauer i la relació sentimental (fos platònica o no) de Richard Wagner amb Mathilde Wesendonck van inspirar la composició de Tristan und Isolde. Com també ho és que el compositor, una vegada més, es trobava en una situació financera delicada i necessitava ingressos de manera urgent. Tant és així que, per primera vegada, va signar un contracte amb l’editorial Breitkopf & Härtel abans de començar la composició de l’òpera. Per altra banda, les intencions de Richard Wagner quan començà a concebre Tristan und Isolde eren crear una òpera de dimensions i format reduïts, amb pocs personatges i sense grans escenes corals. En definitiva, una òpera «representable» segons els criteris de l’època que pogués ser estrenada amb relativa facilitat mentre avançava la composició de Der Ring des Nibelungen. Una vegada més, però, l’innegociable compromís artístic de Wagner desbordà qualsevol predicció. Deia Thomas Mann que «l’ambició no ha d’estar mai al començament, abans de l’obra. Ha de créixer amb l’obra». El cas de Tristan und Isolde constitueix mostra palmària, una més en el cas de Wagner, d’aquesta sentència.

Wagner mai va ser un home que es conformés amb poc, de mitges tintes, i si bé la seva dona, Minna Planner, creia que el seu càrrec com a Kappelmeister reial del Teatre de la Cort de Dresden (1843) els oferia un posicionament social important, el músic distava molt de donar per feta i vàlida aquesta estabilitat econòmica i social, i durant aquells anys es va entregar per complet a la causa revolucionària que sota el ressò liberal recorria Europa l’any 1848 i que va recalar en Dresden un any més tard, al 1849. En aquestes revoltes va participar activament, d’una banda escrivint Art i revolució i, també, participant a les barricades lluitant per la implantació d’aquests ideals, deutors d’una França que havia passat al davant dels vells estats que encara romanien sota el jou de l’Antic Règim. A causa d’això va ser perseguit i obligat a l’exili polític a Suïssa, que el va mantenir allunyat de Saxònia durant uns deu llargs anys. Tot i que a la seva etapa de Dresden va tenir la fortuna d’estrenar les seves primeres obres importants, com ara Rienzi (1842), Der fliegende Holländer (1843) i Tannhäuser (1845), l’última de les òperes compostes en aquests anys, Lohengrin, va haver de dirigir-la per primer cop el seu amic Liszt a Weimar l’any 1850, sense la presència del compositor.