Adriana Lecouvreur: vocalitat i recomanacions diverses
Josep Subirá García
Historiador i crític musical de Scherzo
Adriana Lecouvreur és un títol que entra en l´anomenat «verisme elegant», lluny, per tant, de les truculències de Pagliacci o Cavalleria rusticana, i més a prop de l’univers sonor d’obres com Fedora, Andréa Chénier, Manon Lescaut, Tosca o Madame Sans-Gêne i que té la particularitat del curós tractament orquestral teixit per Francesco Cilèa, amb el seu ús intel·ligent del motiu recurrent o leitmotiv.
Ja pel títol ens trobem amb una òpera de protagonisme de la soprano, tal i com succeïa a les obres del bel canto protorromàntic. Per tant, és fonamental entendre que el d’Adriana és el paper amb més pes i responsabilitat, malgrat compartir protagonisme amb el tenor i també amb els altres dos papers confiats, en aquest cas, a la mezzosoprano i el baríton, sense oblidar la munió de petits papers, perquè parlem de l’univers de la companyia de teatre de la Comédie Française al voltant de 1730, en ple regnat de Lluís XV.
