És sobrerament conegut que el melodisme vocal de Puccini parla la llengua de les emocions i arriba directament al cor. En aquest sentit, Manon Lescaut marca un punt d’inflexió en el catàleg del compositor de Lucca, ja que és la primera òpera en què la seva inspiració uneix a l’exuberància pròpia de la joventut, les característiques de la seva plena personalitat creativa, aquelles que més tard esdevindran típicament puccinianes. Per altra banda, combina encara una certa innocència amb el domini dels aspectes dramàtics i representa la consolidació d’un verisme incipient.
Per tot plegat, l’editor Ricordi va tornar a confiar en el compositor malgrat l’elecció d’un tema que ja havia estat tractat recentment per altres compositors. De fet, la femme fatale que sedueix l’home fins a destruir-lo i fins a destruir-se ella mateixa, es digui Manon, Carmen o Lulu (amb totes les quals mostra semblances, l’heroïna), emmarcada en un conte moralitzant que planteja el dilema entre la raó i el sentiment, ha estat pràcticament una constant en la història del teatre i de l’òpera.