Orfeo deconstruït
Jordi Abelló
Contratenor
«—I què escoltarem avui? Un altre castrat transvestit fent el número i a veure quantes notes pot fer per minut?! —comentà un napolità assidu a l’òpera.
De sobte, un educat Gluck se li acostà per dir-li, a cau d’orella:
—Té tota la raó, Senyor meu, i aviat això canviarà, però no té cap dret a mostrar menyspreu per la feina d’un professional com aquest.»
La conversa, que mai tingué lloc, ens transporta a una Itàlia subjugada per l’òpera; i aquesta, al seu torn, esclava dels cantants, als peus dels quals s’agenolla i no els jutja. La música i els compositors es deuen a les fulgurants estrelles del moment, ja siguin castrats, sopranos o tenors, que inunden tota Europa mostrant les seves pirotècniques virtuts vocals.
El model barroc de l’òpera, esgotat, demanava un rentat a fons i Gluck es postulà públicament per retornar l’òpera a la música i aquesta al drama, mirant sempre cap als clàssics grecs. Ell, que ja era un compositor de gran prestigi arreu d’Europa quan el seu Orfeo s’estrenà, es trobava prou madur com a músic per canviar les regles del joc. I tant que ho va fer!
Cal dir, però, que aquesta òpera tingué una estrena a Viena el 1762 no gaire sonada i que Gluck reformulà la partitura per adaptar-la al gust francès (i potser també al d’ell), i que (re)estrenà a París el 1774.