Victoria Civera

Artista plàstica

Multiforme, solidària
la llum ens dibuixa cada dia
Éssers,  plantes,
animals, salut, amor.
I l’amistat»

Al seu aplaudit assaig El gra de la veu, Barthes ens parla d’aquesta dimensió corpòria de la veu que és reticent a tota forma de representació, tant de la noció com del significat. Per als amants de l’òpera, el «bell cant» assoleix la dimensió més esplèndida de l’exercici de la veu, tot envaint els nostres sentits per transcendir-nos espiritual i emocionalment. Barthes distingeix entre el geno-cant, mena on allò que importa no és el significat ni allò que es significa, sinó la «voluptuositat dels sons significants». Per al plaer no té relació directa amb el significat i s’expressa i comunica corporalment. Al contrari que al feno-cant, on el poder de les lleis i l’estructura es limiten a l’expressió del sentit, el que acompanya el cant és l’ànima. Així doncs, el geno-cant fa sonar allò sensible, per això en ell es fan servir les consonants com a mers trampolins d’allò admirable vocal.

Des de l’any 1964, guardo dins meu la veu de Maria Callas. Era un dia qualsevol, fins que va irrompre aquella irresistible veu entre les parets d’aquella diminuta habitació on jo dibuixava. Tenia nou anys quan aquella esplèndida veu i la música del seu voltant fonien de forma irreparable la meva consciència i m’arrossegaven com un remolí irresistible. Les meves llàgrimes van sortir generoses, sense dolor.

Recordo les vocals, habitaven un cos voluptuós molt ben acompanyades per una música esplèndida i envolupant. Era la primera vegada que escoltava una ària.

Barrejant ara veus i memòria se m’apareix el rostre de la soprano Hildegard Behrens, que perdura dins meu amb el seu somriure, fort i generós. Sara i Vicky, les nostres filles, anaven a la mateixa escola i, pel Nadal de 1994, ens van preparar un viatge sorpresa per començar l’any 95 a la platja. Mentre preníem el sol, Hildegard repassava partitures i vocalitzava constantment, i en diverses ocasions va estar a punt d’entrar a l’aigua sense deixar els seus inseparables auriculars, els quals no es treia mai. Ho vam passar molt bé i, mentre les nenes nedaven i es capbussaven a la platja i a la piscina, mullant-nos alegrement, nosaltres parlaven o llegíem sota l’amenaça d’un sol implacable.

Va ser durant una de les converses quan, afectuosament, Hildegard ens va explicar que Francesca Caccini («La Cecchina», com li deien popularment), el febrer de 1625 estrenava La liberazione di Ruggiero dall’isola d’Alcina, considerada com a la primera òpera composada per una dona, i també va ser la primera òpera italiana que es va interpretar fora de les fronteres italianes, a Varsòvia, l’any 1628. Inevitablement, a la mateixa conversa va sortir el nom d’Artemisia Gentileschi. La casualitat sempre té un motiu i una raó de ser.

Marina Abramović és avui coneguda i difosa a tot el món. Diva, excèntrica, megalòmana i treballadora incansable, ha fet del seu art una icona d’aspectes molt propis en ella, tot convertint les seves obres en drama i espectacle, sempre cridaner i reconeixible. Des dels anys 70, la seva carrera no ha parat de créixer i les seves accions i viatges s’han representat als millors espais expositius i als museus de més gran prestigi del món. En les seves paraules, Marina ha anhelat durant més de vint-i-cinc anys crear una obra dedicada a la vida i a l’art de Maria Callas.

7 Deaths of Maria Callas crea un espectacle teatral on, amb pompa melodramàtica, l’emoció es transforma sentint l’enigma del personatge. El vídeo, el so i la imatge són dins d’aquest «mirall melodramàtic» de rostres hirsuts. La curació es duu a terme en el si d’una acció col·lectiva. El psicodrama possibilita la necessària catarsi. La fricció, la dissonància, allà on la passió és pols, mentre reflexa el drama. La veu de Maria Callas dura, pronunciada en diverses vides, com un planeta d’ombra, la veig i l’escolto, al forat del silenci.

Els sentits són, com a la vida, un component primordial per percebre i transmetre emocions, per enriquir i donar forma a la nostra experiència vital. Sense separar mai l’emoció del compromís en una actitud vinculant amb la vida. Crec que com més profund sigui un art, més ens fa pensar i més gran és la seva complexitat i, també, la nostra implicació. Existeixen a l’art problemàtiques i temes que impliquen la humanitat, obres antigues i actuals que es dirigeixen a l’espectador com un receptor de temes i sensibilitats que canvien amb el temps, però que també, i en gran part, romanen; els llocs comuns de la humanitat que, tot i canviant de forma o estil, aborden energies i s’endinsen en llocs de més gran profunditat que els de la natura purament conjuntural. A totes les arts, les obres neixen i es formen des de l’experimentació amb els sentits; des d’on es forma l’emoció i des d’on la nostra consciència ens permetrà, tot editant conceptualment les emocions, formalitzar una obra de carisma particular.

Heroïna lliberal, individualista, Carmen, aventurera, feminista i mare… Un impossible de la història que tan bé va definir María Zambrano: «… un dels errors més destructius i imperdonables: ser lliure». La dona porta dins les seves entranyes el germen i, en completa solitud creadora, ens dona la vida, comparteix l’energia que ens nodreix, emocional i intel·lectualment, en diverses expressions de la vida i l’amor. I l’art no és aliè, com deia malament Boccaccio: «l’art és aliè a l’esperit de les dones».

No és fàcil atrapar ni aturar el vent, i no és fàcil romandre inalterat davant la dimensió corpòria de les paraules de Schopenhauer: «No és possible mantenir les dones dins dels límits de la raó excepte a través de la por; al matrimoni, però, és necessari tenir-les a ratlla, doncs un ha de compartir amb elles allò millor de si mateix; per això es perd en plaer de la relació amorosa el que es guanya en autoritat. Això explica que la meitat de tots els assassinats que es porten a terme a Anglaterra siguin entre cònjuges».

Tots som hereus d’una llarga història genètica on el poder vehicula els seus fonaments, on el temperament estira cap a un costat i la passió cap a l’altre. Centúries d’abús, d’horror i esclavitud ens colpegen fins i tot avui en dia. La violència contra la dona es considera un fenomen històric, universal, complex i multidimensional, que afecta a totes les classes socials. La història de la dona roman encara incompleta; anem esfullant lentament capes d’abús i injustícia, però continua en part oculta, malgrat el cost i la lentitud dels progressos.

Per a Nietzsche, «tot allò que neix ha d’estar disposat a un ocàs dolorós. Ens veiem forçats, doncs, a penetrar amb l’esguard en els horrors de l’existència individual —i, amb tot, no ens hem de gelar d’espant: un consol metafísic ens arrabassa momentàniament de l’engranatge de les figures mudables».

Els ocells, mascles i femelles, canten tots els dies a les set del matí, les margarides es retiren tancant els seus pètals a les set de la tarda. I és que, després de la música i dels avenços, després del tràngol i les dificultats, el dolor continua. Per això ens seguirem preguntant: per què canten les balenes?