Articles òperes Març

Victoria Civera

Artista plàstica

Multiforme, solidària
la llum ens dibuixa cada dia
Éssers,  plantes,
animals, salut, amor.
I l’amistat»

Al seu aplaudit assaig El gra de la veu, Barthes ens parla d’aquesta dimensió corpòria de la veu que és reticent a tota forma de representació, tant de la noció com del significat. Per als amants de l’òpera, el «bell cant» assoleix la dimensió més esplèndida de l’exercici de la veu, tot envaint els nostres sentits per transcendir-nos espiritual i emocionalment. Barthes distingeix entre el geno-cant, mena on allò que importa no és el significat ni allò que es significa, sinó la «voluptuositat dels sons significants». Per al plaer no té relació directa amb el significat i s’expressa i comunica corporalment. Al contrari que al feno-cant, on el poder de les lleis i l’estructura es limiten a l’expressió del sentit, el que acompanya el cant és l’ànima. Així doncs, el geno-cant fa sonar allò sensible, per això en ell es fan servir les consonants com a mers trampolins d’allò admirable vocal.

Des de l’any 1964, guardo dins meu la veu de Maria Callas. Era un dia qualsevol, fins que va irrompre aquella irresistible veu entre les parets d’aquella diminuta habitació on jo dibuixava. Tenia nou anys quan aquella esplèndida veu i la música del seu voltant fonien de forma irreparable la meva consciència i m’arrossegaven com un remolí irresistible. Les meves llàgrimes van sortir generoses, sense dolor.

Gonzalo Lahoz

Divulgador musical

La subjugació de la tradició, d’una societat que marca allò que ha de ser correcte i allò que no ho és, només pel fet de ser-li desconegut o simplement diferent. Superar les expectatives, eliminar etiquetes. «Trencar el motlle», com bé apunta Raquel García-Tomás, en conversa per a aquestes línies i com també es dona en la seva pròpia música, donant vida a la història d’Alexina B. «Tinc vint-i-cinc anys i, tot i que encara soc jove, m’aproximo, sens dubte, al terme fatal de la meva existència». Així arrenquen les seves memòries.

Per a la seva nova obra lírica com a autora en solitari, després de la seva primera aproximació al gènere amb LSP 3.1 [‘La serva padrona’ rifatta] (2010), l’èxit de Je suis narcissiste (2019), que li va portar el Premio Nacional de Música i el mono drama Per precaució (2020), estrenat al Gran Teatre del Liceu durant la pandèmia, la compositora catalana ens torna a presentar una narrativa d’allò personal que s’extrapola a allò social i que, malgrat que va passar uns segles enrere, continua vigent a la nostra actualitat. Basada en fets reals, Alexina B. ens mostra la vida d’una persona intersexual nascuda l’any 1838. Alexina, a la qual atribueixen el sexe femení en néixer, s’enamora de Sara i l’aventura amorosa la porta a reivindicar-se com a home. Després d’una lluita perquè se’l reconegui com a tal, acaba canviant la seva identitat per ser Abel. No obstant, acaba suïcidant-se sumit en una enorme tristesa per tot el que ha patit. La contemporaneïtat en el fet musical vertebra la lírica de García-Tomás, de la mateixa manera que ho fa la cerca del color i l’aplicació del contrast entre els materials que fa servir. En aquesta partitura sorgeixen per destacar, especialment, aquesta bretxa entre allò propi i allò imposat, entre allò sentit i allò aparentment degut, entre la llibertat personal i l’obligació social.