Canadenc de naixement, l’any 1991 Kai Gleusteen es va traslladar a Europa i, nous anys més tard, va guanyar la plaça de concertino de l’Orquestra Simfònica del Liceu. Va fundar l’Orquestra de Cambra Kaimerata amb la qual ofereix concerts a moltes institucions, entre les quals el Conservatori del Liceu, del qual és professor.

Amics del Liceu: Com estàs, tan físicament com mental? Com és l’impacte de la pandèmia per a un músic com tu?
Kai Gleusteen: Jo, personalment, excel·lent. El dia abans de començar el confinament, anava cap a un assaig de Lohengrin i en aquell moment ja hi havia dubtes si es faria o no, si es cancel·larien només algunes funcions… Durant el camí, un company em va comunicar que no es feia l’assaig: va passar tot d’un moment a l’altre. Lohengrin és tan bonic i es treballa tant la partitura que tenia moltes ganes de continuar, tot i que per altra banda, pensant que la situació duraria només uns quants dies, vaig pensar que aniria bé parar una mica, perquè portava uns dies molt intensos. El dia 11 de març acabava de fer un concert de cambra amb un company italià que em va informar que a Itàlia ja estaven confinats i em va sorgir la possibilitat de sortir de la ciutat abans que estigués prohibit. Vam anar al camp i encara hi som! A poc a poc es van anar cancel·lant concerts, gires, festivals… Cada dos dies algú trucava per anul·lar algun contracte i veus la teva vida professional trontollar. Per sort la meva dona és pianista i toquem molt junts, hem pogut estudiar, assajar i hem començat un nou projecte de vídeos que m’agradarà compartir amb els Amics del Liceu. Vam pensar en com mantenir el contracte amb el nostre públic del cicle de música de cambra (Kaimerata Concerts) i vam iniciar aquests vídeos. Era important per nosaltres no perdre la relació establerta amb el públic i vam trobar aquest camí per fer-ho. Quan es va començar a dir que segurament fins al 2021 no tornaríem a tocar, pensava en què passaria amb la nostra professió, estava molt preocupat.

AL: Com perceps l’estat d’ànim dels teus companys d’orquestra?
KG: Vaig veure alguns companys amb un estat d’ànim bastant positiu malgrat les circumstàncies. Jo per sort he passat el confinament fora de Barcelona i he pogut fer esport, passejar, gaudir de la natura, però pensava en els companys que viuen a la ciutat i no podia ni imaginar-m’ho. A través dels minuts que vam gravar en el vídeo vaig percebre l’estat d’ànim dels meus companys, els veia força bé i me n’alegro.

AL: Des del teu punt de vista, com creus que la pandèmia pot afectar a futures temporades o, de forma més general, l’evolució del teatre?
KG: Tots ens ho preguntem, com serà el futur? Es difícil imaginar-ho. En el fons pensem tota l’estona què passarà, si serà una sotragada per la història del teatre, si ens en recordarem d’aquí uns anys… són preguntes que ens fem tots. Fins i tot per a la infraestructura de l’edifici, si haurem de posar pantalles a les cadires, com serà l’accés… és gairebé impossible d’imaginar. Tots intentem evitar el pensament d’imaginar que la normalitat d’abans no tornarà mai: no pot ser. És com una guerra, quan comença no saps quant durarà: aquesta situació és una mica semblant, no sabem quan podrem tornar a la normalitat completa com abans la coneixíem i al mateix temps intento evitar pensar-hi. Estaré en un estat de negació?

AL: I específicament per l’evolució de l’orquestra, afecta els plans de futur, pel que fa a formació, etc.?
KG: Han sortit moltes propostes dels meus companys i estic molt content: quartets, octets, òperes de cambra… me n’alegro molt, això és el més important per als músics: poder tocar. El mestre Josep Pons opina el mateix i ho ha demostrat amb els cicles de música de cambra i música simfònica al Liceu. L’òpera és important, però per alimentar el músic també és necessari tocar un altre tipus de música. M’encanta que hi hagi aquesta energia en els companys. Ara mateix estan proposant fer coses al juny-juliol pensant en els abonats. Al públic del Liceu li interessa la veu i tant aquestes propostes que ha sorgit dels companys com els projectes d’estiu del Liceu d’estiu no inclouen veu, i tot i que el públic liceista associï el teatre amb els cantants, espero que rebin bé aquest tipus de música també. Si els agrada, si surt bé, serà una gran escola de música clàssica per al públic i pot ser molt interessant. L’òpera es fantàstica, però no tot és òpera, hi ha altres tipus de música. El món de l’òpera i el món de la música simfònica o de cambra no es barregen gaire, cada un té el seu públic. Aquest és un fet curiós perquè els mateixos compositors ja oferien diversos tipus de composició: Verdi potser una mica menys, però Rossini o Beethoven, per exemple, ja ho feien. Espero que sigui l’ocasió per descobrir aquesta música i espero que els Amics tinguin molt d’interès i acceptació per aquesta nova situació i aprofitar-la, treure’n el màxim profit.

AL: Com ha estat aquest pas a tocar música en format digital? Com veus iniciatives com el «Nessun dorma» del Liceu?
KG: Aquest vídeo està molt ben fet. Hem passat tots uns nervis increïbles fent el que ens demanaven, intentant tocar, que no es veiessin els trucs, la llum, que la càmera no es mogués, tot per un segon d’imatge, però al final tots els meus companys han treballat molt i el resultat ha estat molt professional. Els vídeos domèstics han estat fantàstics també per expressar-se individualment, però en el món amateur no s’aprecien tots els detalls: nosaltres no sabem gravar, no sabem editar, no tenim el material, tot i que el públic entén l’esforç.

AL: Com t’imagines les funcions post-Covid? Hi haurà duets d’amor? ¿Les òperes seran semiescenificades? Com t’imagines el fossat?
KG: La normalitat ha de tornar. Cal marcar una normativa, però si jo sé que el meu company no està infectat, puc tocar perfectament al seu costat. Sembla que tindrem més espai entre els faristols. Escenogràficament els assajos d’òpera son entre 4 i 6 setmanes abans i estan sempre junts, crec que és impossible estan tant de temps sense tocar-se. No ho puc imaginar. Penso que la normalitat tornarà.

AL: Si demà et diguessin que està tot solucionat i que pots ocupar el teu lloc al fossat, què seria el primer que voldries tocar?
KG: M’agradaria molt acabar Lohengrin. Havíem començat una feina excel·lent que m’agradaria poder culminar. La situació es pot comparar una mica amb la de l’incendi de 1994 amb el qual, també d’un dia per l’altre, el món de l’òpera va canviar, com a mínim per al Liceu. I la situació va durar cinc anys, esperem que ara no sigui així.

AL: Quin missatge vols transmetre com a concertino de l’orquestra als nostres socis?
KG: En primer lloc, moltes gràcies pel vostre recolzament. Tant en el passat, com en el present i el futur. M’agradaria fer una xerrada més directa amb els vostres socis. Amb aquesta entrevista he trobat la manera d’acostar-nos una mica més, de tenir la possibilitat de parlar més directament amb el públic. Estic molt content d’haver-vos conegut més de prop i haver entrar en contacte amb vosaltres.