Irène Gayraud

Llibretista d’Alexina B

Qui va ser Herculine Barbin, coneguda com Alexina B.? Potser, abans de respondre amb dades estrictament biogràfiques (dates i llocs, esdeveniments i qüestions de gènere, etc.), caldria esmentar que Alexina B. va ser una ànima d’una profunditat estranya, que va sentir la necessitat de transmetre a la posteritat les experiències de la seva vida única, a través d’un commovedor testimoniatge titulat Mes Souvenirs [Els meus records]. Molt vinculada amb els llibres ja des de la seva infantesa, Alexina B. va saber fer un bon ús del llenguatge, i emprar les paraules per transmetre amb sinceritat tots els matisos de les emocions que travessaven el seu ésser, i això és el que fa que el seu text sigui tan punyent. El llibret escrit per a l’òpera Alexina B. arrela en aquest testimoniatge.

Herculine Barbin, a qui els seus pares solien anomenar Alexina, va néixer el 8 de novembre de 1838, en un poble de l’oest de França. En el moment del seu naixement, se la declara de sexe femení. Més tard, va viure uns anys en un internat, durant els quals se sentia diferent de les altres noies que l’envoltaven, mentre gaudia de la seva presència i la seva companyia. A l’adolescència, l’absència de menstruació preocupava les Germanes que la cuidaven, mentre ella concebia passions molt fortes per algunes de les noies de l’internat.

Posteriorment, es va incorporar a l’École Normale per fer de mestra: alumna brillant i molt dotada, va fer oposicions i va quedar en primer lloc. Va ser llavors quan la seva vida va fer un tomb. Contractada en un internat com a mestra, s’enamorà d’una altra mestra, la Sara, filla de la directora de l’establiment. La primera nit d’amor amb la Sara és el lloc i el moment d’una metamorfosi: Alexina comença a referir-se a ella mateixa amb termes masculins. Guarda el secret del que concep com la seva veritable identitat (la d’un home), per no perdre la Sara —ja que l’internat era un lloc exclusivament femení—, qui comparteix el seu amor. Han de viure, durant més d’un any, una relació oculta, mentre que l’Alexina pateix forts dolors a la part baixa de l’abdomen. La seva proximitat amb la Sara desperta cada cop més recels, la qual cosa fa insostenible el seu amor ocult. Aleshores, l’Alexina intenta, amb una voluntat digna d’admiració, que es reconegui l’«error» comès en el seu naixement, per tal que se la declari «home» i es pugui inscriure com a tal en el registre civil, cosa que li permetria casar-se amb la Sara. S’enfronta a diversos exàmens mèdics violents, demana ajuda als homes de l’església (alguns l’insulten, d’altres l’ajuden amb gran benevolència), i acaba obtenint del tribunal un canvi d’inscripció del seu sexe en el registre civil: Herculine Barbin es converteix aleshores en Abel Barbin. Tanmateix, Abel no s’adapta a la seva nova vida ni és capaç d’integrar-se com a home en el seu antic entorn, el de l’internat, reservat a les dones, i on hi va entrar per primera vegada com a dona. Tot i intentar refer la vida a París, pateix el rebuig d’una societat que, per la seva estructura, no l’accepta. Desesperat, sense un ral i sol, s’acaba suïcidant per asfíxia amb una estufa de carbó el febrer de 1868, a l’edat de vint-i-nou anys, i deixa enrere el manuscrit de les seves memòries^[1].

^[1]Publicat per primera vegada el 1874 pel metge Ambroise Tardieu, el text va ser redescobert per Michel Foucault, qui el va reeditar l’any 1978. Ara, es pot llegir a les edicions Gallimard, amb un prefaci de Michel Foucault (“Le vrai sexe”) i un epíleg d’Éric Fassin (“Le vrai genre”).