El Rèquiem de Mozart
Simon P. Keefe
Professor de Musicologia a la University of Sheffield. Autor de Mozart’s requiem: Reception, work, completion
La mort d’Anna Walsegg, de 20 anys, el 14 de febrer de 1791 al Schloss Stuppach a Niederösterreich, fou el desencadenant que donaria lloc al Rèquiem de Mozart. A més d’una tomba commemorativa per a la seva esposa, el comte Franz von Walsegg va encarregar anònimament un Rèquiem a Mozart mitjançant el seu advocat, el Dr. Johann Sortschan, o el seu administrador de negocis, Franz Anton Leitgeb, com a intermediaris. Com que en aquell moment estava ocupat escrivint dues òperes (La clemenza di Tito per a la coronació de l’emperador Leopold II a Praga i La flauta màgica per al Wiednertheater de Viena), Mozart segurament no va començar el Rèquiem fins després de l’estrena de La flauta màgica el 30 de setembre. El compositor tenia també altres compromisos durant les setmanes següents mentre treballava en el Rèquiem –fins que va emmalaltir greument cap al 20 de novembre–, com ara la composició de la Cantata Masònica (K. 623), un viatge per visitar la seva esposa, Constanze, que s’estava recuperant a Baden, i la seva assistència a les primeres representacions de La flauta màgica. En el moment de la seva mort, el 5 de desembre de 1791, Mozart havia acabat l’Introitus amb partitura completa, així com les parts vocals, el continu i passatges instrumentals intermitents del Kyrie, els sis moviments de la Sequenz (Dies irae, Tuba mirum, Rex tremendae, Recordare, Confutatis i Lacrimosa) i els dos moviments de l’Offertorium (Domine Jesu, Hostias). Constanze va actuar ràpidament perquè el Rèquiem es completés després de la mort del seu marit, amb l’objectiu de conservar l’avançament econòmic que havia pagat Walsegg i de rebre la resta dels diners promesos. Primer va contractar els serveis de Joseph Eybler, i, un cop aquest va abandonar la tasca després d’orquestrar parcialment la Sequenz, va recórrer a un altre col·laborador de Mozart, Franz Xaver Süssmayr, que la va finalitzar al febrer de 1792. La versió de Süssmayr, lliurada a Walsegg per complir l’encàrrec, inclou un Sanctus, un Benedictus i un Agnus Dei compostos per ell mateix, així com una represa de l’Introitus i el Kyrie de Mozart per al Communio final.
