Articles òperes octubre 24

Simon Morrison
Professor del Departament de Música de la Princeton University

La carrera de Dmitri Xostakóvitx és la més profundament polititzada de la història de la música russa, potser en tota la història de la música. I la peça més polititzada de tot el repertori podria ser la seva òpera Lady Macbeth de Mtsensk. L’obra va ser condemnada per la premsa soviètica el 1936, dos anys després de la seva exitosa estrena a Leningrad. L’any 1934 l’òpera es va representar més de cinquanta vegades en aquesta ciutat, i es va estrenar a Cleveland, Nova York i Filadèlfia, juntament amb Buenos Aires, Londres, Praga, Estocolm i Zúric. Però un dia, el martell de la censura va caure sobre l’obra.

L’òpera està basada en una novel·la curta de 1865 de Nikolai Leskov, segons l’adaptació de Xostakóvitx i Alexandr Preis. El personatge que dona nom al títol, l’esposa d’un comerciant sense fills Katerina Ismailova, porta una vida trista en un poble depriment (Mtsensk és un lloc real a prop de la ciutat d’Oriol, coneguda al segle XIX per la seva indústria). Per escapar del seu entorn desolador i per venjar-se del seu espòs, estúpid i infidel, Katerina es converteix en amant de Serguei, treballador d’un molí fariner, després que aquest l’agredeixi sexualment.

Jaume Radigales
Crític musical i professor de la Universitat Ramon Llull

Quan Dmitri Xostakóvitx va escriure Lady Macbeth de Mtsensk (Ledi Mákbet Mtsénskogo Uyezda), comptava entre vint-i-set i vint-i-vuit anys. Ja havia mostrat el seu talent musico-teatral en l’òpera anterior El nas (Nos), de 1930, i hauria pogut fer més i grans coses en el terreny operístic si el remaleït editorial del diari Pravda el 1936 («Caos en lloc de música») no li hagués tallat les ales, titllant la seva música d’esquerranosa i contrària als principis del realisme socialista.

Amb tan sols dues òperes, el compositor demostrava el seu domini de la cosa escènica, gràcies a una eficaç narrativa musical i, sobretot, a una sàvia vocalitat. Certament, Lady Macbeth de Mtsensk és una obra de grans dificultats per als solistes (també per al cor i l’orquestra), però està molt ben escrita per a la veu i és agraïda, especialment per al rol de Katerina Ismailova. Això sí, tant ella com la majoria dels personatges restants han de cantar fent front a una orquestra d’enormes proporcions, que pot arribar a un centenar de músics.