Òperes

Un ratpenat en el divan dels Strauss

Per alguna raó que encara s’escapa dels historiadors, Johann Strauss es va entossudir que el seu primogènit es dediqués a les finances a l’«honorable tranquil·litat» d’una sucursal de banc. Potser voldria estalviar-li al seu fill els disgustos de la vida de compositor o, més probablement, evitar-se a si mateix una rivalitat que Freud tipificaria anys després a La interpretació dels somnis. Per sort, no ho va aconseguir. El jove i intrèpid Johann junior va aprofitar l’escàndol que va provocar el romanç del seu pare amb Emilie Trampusch per (amb l’ajuda una mica interessada de la seva mare) reprendre els seus estudis musicals. En va tenir prou amb unes quantes classes de contrapunt i harmonia del professor Joachim Hoffmann, ja que el talent li venia de sèrie i la inspiració estava pertot arreu. No havia de fer més que buscar als bulliciosos carrers de Viena, on grupets de gent taral·lejaven els números més encomanadissos de les operetes de Jacques Offenbach. De seguida va intuir que aquell gènere tan popular, que combinava a la perfecció melodies enganxoses amb diàlegs parlats i elements còmics en un format teatral més lleuger que el de l’òpera tradicional, bé podria satisfer les seves ambicions. Però abans havia de demostrar la seva vàlua als salons de ball, on l’ombra del seu pare es projectava amb sinistra nitidesa. Superat l’experiment del seu debut com a compositor a la taverna Zur Stadt Belgrad (allà va estrenar, amb 19 anys, el seu primer vals, titulat Sense pressa), la seva primera aparició al Casino Dommayer de Hietzing va esdevenir polèmica. Com que els propietaris de l’establiment es van negar a oferir un contracte individual a l’hereu, la premsa de l’època va dedicar grans titulars a l’enfrontament entre pare i fill, que en els anys successius discreparien fins i tot en el contingut polític de les seves «marxes» després de la Revolució de 1848: mentre el primer es va mantenir fidel a la monarquia del Danubi amb una obra dedicada al mariscal Radetzky, el segon va deixar seduir pels aires renovadors de les proclames estudiantils.

Llegir més→

Les dues ànimes d’Adriana

Francesco Cesari
professor d’Història de la Literatura per a Música de la Universitat Ca’Foscari de Venècia. Autor d’Aspetti del teatro musicale di Cilea fra Tilda e Adriana Lecouvreur

Recordat per la historiografia com un dels principals exponents de la Giovane Scuola, juntament amb Puccini, Mascagni, Giordano i Leoncavallo, Francesco Cilèa (1866-1950) és en realitat un compositor difícil d’emmarcar. La seva breu carrera d’operista va coincidir amb el període de màxim èxit de l’anomenada «òpera dels baixos fons»; tant és així que l’editor Sonzogno va incloure la juvenil Tilda (1892) en una sèrie de cinc òperes veristes que es van representar al Teatre de l’Exposició de Viena el setembre del 1892, juntament amb Cavalleria rusticana, de Mascagni, Pagliacci, de Leoncavallo, Mala vita, de Giordano, i Il birichino, de Mugnone. Cilea, que no es va deixar seduir per la causa del verisme, es va allunyar del tema d’aquesta òpera seva, qualificant-lo d’un «verisme força vulgar» i de seguida va intentar recórrer nous camins.

Calabrès de naixement i format al Conservatori de Nàpols, Cilèa havia abraçat des de petit els principis estètics de la vella i gloriosa escola napolitana que proclamava la preeminència absoluta del cant expressiu, desposseït de guarniments i virtuosismes. El primer impacte musical va arribar, a l’edat de quatre o cinc anys, amb el nom de Vincenzo Bellini el dia en què va sentir el final de Norma interpretat per la banda municipal de Palmi, el seu poble natal. Van passar un parell d’anys i el petit Cilea –com li va recordar l’amic pintor Francesco Paolo Diodati l’endemà de l’estrena d’Adriana Lecouvreur– va decidir dedicar-se als estudis musicals després de sentir la fantasia pianística d’Ignace Xavier Joseph Leybach sobre temes de La Sonnambula del mateix Bellini.

Llegir més→

Adriana Lecouvreur: vocalitat i recomanacions diverses

Josep Subirá García
Historiador i crític musical de Scherzo

Adriana Lecouvreur és un títol que entra en l´anomenat «verisme elegant», lluny, per tant, de les truculències de Pagliacci o Cavalleria rusticana, i més a prop de l’univers sonor d’obres com Fedora, Andréa Chénier, Manon Lescaut, Tosca o Madame Sans-Gêne i que té la particularitat del curós tractament orquestral teixit per Francesco Cilèa, amb el seu ús intel·ligent del motiu recurrent o leitmotiv.

Ja pel títol ens trobem amb una òpera de protagonisme de la soprano, tal i com succeïa a les obres del bel canto protorromàntic. Per tant, és fonamental entendre que el d’Adriana és el paper amb més pes i responsabilitat, malgrat compartir protagonisme amb el tenor i també amb els altres dos papers confiats, en aquest cas, a la mezzosoprano i el baríton, sense oblidar la munió de petits papers, perquè parlem de l’univers de la companyia de teatre de la Comédie Française al voltant de 1730, en ple regnat de Lluís XV.

Llegir més→

Vocalitat de «Fidelio»

Albert Ferrer Flamarich
Musicògraf i historiador de l’art

Fidelio és una solitària supervivent del repertori d’òperes de rescat, tan de moda al tombant del segle XIX, sobretot en l’àmbit francès, que van arribar a Viena gràcies a partitures i llibrets impresos des de París i, també, a la premsa musical. En aquest esforçat i problemàtic debut operístic, la música afirma la seva autonomia i al·ludeix a les emocions dels personatges esquemàtics d’un llibret merament funcional en la qualitat literària i la creació de situacions. Beethoven el subverteix generant forts constrastos entre moments contemplatius i altres discordants, ple de cesures i juxtaposicions en una continuïtat extranya que prefigura aspectes del seu estil tardà. Igualment s’hi copsa un cert estatisme propi de l’oratori ―particularment a l’escena final―, i una instrumentació que, com destacava Harnoncourt, va prendre com a referent La creació de Haydn; tot i que les vertaderes influències musicals rauen en Méhul, Cherubini, Benda i Mozart.

De la mateixa manera que alguns títols germànics de l’època, Fidelio fusiona elements i estils pertanyents a tipologies operístiques com l’opéra-comique, l’òpera bufa, l’òpera seriosa, la tragèdia i el Singspiel. A partir d’aquestes construeix les principals esferes dramatúrgiques amb una orquestra densa en textures i una vocalitat que també amalgama recursos francesos, germànics i italians, encara que s’allunyi de la fantasia encimbellada d’aquests darrers. A més, tractant-se d’un Singspiel, cal tenir en compte el canvi d’impostació de la veu en les parts dialogades. En les fórmules dels 16 números musicals s’hi troben des del melòleg (entre Leonore i Rocco que parlen sobre un fons de cordes i trompa abans del seu duet) o àries d’estructura estròfica amb tornada (les de Marzelline i Rocco), fins a scene tripartites amb recitatius acompanyats d’estil italià (les de Leonora i Florestan), alhora que cantables d’estil recitatiu (Don Fernando) i d’estil coral (cor de presoners); passant per marxes i ritmes puntejats, com la de l’entrada de Don Pizarro a l’acte primer o la del darrer quadre de l’òpera.

Al marge dels dos finals d’acte, entre els números de conjunt sobresurten els quartets, divergents des de totes perspectives. El de l’acte segon, «Er Sterbe! Doch er soll erst wissen» és un dels moments de major vehemència i acció de l’obra: Leonora s’interposa entre Don Pizarro i Florestan per evitar que el mati, just abans que en la llunyania soni una trompeta anunciant l’arribada del ministre reial en un recurs teatral definit per Ernst Bloch com la plasmació sonora de l’esperança social. Presenta un tractament instrumental de les veus, escassament parangonable en altres obres anteriors i que, tot i el Re major, se serveix dels marcadors musicals del topos estilístic de tempesta (tempo ràpid, instrumentació fosca i greu, trèmolos, ritmes sincopats, sense una melodia clara i contrasts dinàmics amb tendència al forte i jocs de crescendos).

Llegir més→

Una obra mestra insostenible

Giovanni Carli Ballola
Musicòleg, professor d’Història de la Música a la Universitat de Lecce

No és possible entendre a fons La Cenerentola si no se la situa en un ambient social amb elements plens de concreció realista: el d’una recòndita província de la restauració italiana, habitada per nobles insignificants morts de gana i principassos semblants a l’Ernesto Ranuccio de la Chartreuse de Parme stendhaliana. Aquelles baronies de Montefiascone i aquells principats de Salern tenien els tics d’una petita Itàlia casolana i presumptuosa, que parlava amb un deix afectat i ridícul d’estil francès («Les meves sabates, el meu bonné / Les meves plomes, el meu collié»), carregats de vanitats estúpides i de dolenteries mediocres; els mateixos «patricis plebs», envanits i envilits, que al cap de poc apareixeran en la comèdia humana dels sonets romans de Giuseppe Gioacchino Belli. Materials teatrals similars varen acabar a mans d’un Rossini que en les seves obres L’italiana in Algeri, Il turco in Italia i Il barbiere di Siviglia, havia dut fins a les darreres conseqüències una experiència de gènere còmic ―que es podia dir que havia nascut juntament al seu geni musical, sobre les taules del San Moisè de Venècia―, en les prodigioses farses que obriren la dècada dels anys deu d’aquella era del melodrama que adoptà el seu nom. I va ser per aquest camí que va prosseguir, ferint al cor la vella comèdia del segle xviii a l’estil de Domenico Cimarosa, caracteritzada per l’afable sàtira social i el sentimentalisme realista burgès. Rossini havia omplert aquelles despulles amb un vitalisme ardent i violent propi, en les quals la mateixa música és la que «gaudeix de si mateixa» (Fedele D’Amico) i en les quals la forma pura s’enardeix amb una pulsació totalitzadora feta de gresques rítmiques i sonores, de desfermades voluptuositats belcantistes que s’havien ignorat durant el segle XVIII.

Llegir més→

La vocalitat de «La Cenerentola»

Jaume Radigales
Professor de la Universitat Ramon Llull i crític musical

Gioachino Rossini inaugurava l’any 1817 amb La Cenerentola, la primera funció de la qual va tenir lloc al Teatro Valle de Roma el 25 de gener. El 20 de febrer de l’any anterior, i també a Roma però al Teatro Argentina, havia presentat Il barbiere di Siviglia. I ambdues òperes tenen elements comuns, tant pel que fa a la tipologia dels personatges (còmics i semiseriosos) com a la vocalitat, i amb alguns intèrprets que van repetir en una i altra funció d’estrena. Per exemple, la contralt Geltrude Righetti, que va ser la primera Rosina a l’Argentina i la primera Angelina (Cenerentola) al Valle. O el baix Zenobio Vitarelli, que va estrenar la part de Basilio al Barbiere i la d’Alidoro a La Cenerentola.

1816 i 1817 van ser, a més, anys d’intensa activitat productiva, perquè Rossini va estrenar vuit òperes: quatre el 1816 (el citat Barbiere a Roma, a més de Le nozze di Teti e di Peleo, La gazzetta i Otello a Nàpols) i quatre el 1817 (La Cenerentola i Adelaide di Borgogna a Roma, La gazza ladra a Milà i Armida a Nàpols). És a dir, vuit títols adscrits a subgèneres diversos com ara òpera buffa, òpera seriosa i dramma giocoso. I en tots ells, la inventiva i la imaginació desbordants del músic de Pesaro justifiquen que fos el compositor més famós, celebrat i sol·licitat del seu temps. Rossini en tot el seu esplendor creatiu, per dir-ho sintèticament.

Llegir més→

Pasolini en estat pur

Gonzalo Lahoz
Crític i divulgador musical

«Alegreu-vos!
En una de tantes cases d’aquest barri
–sigui per dol, o per neurosi, o tedi de la tarda de festa–
hi ha hagut per fi un Home
que ha fet un bon ús de la mort»
Pier Paolo Pasolini. Orgia. 1968.

El passat 2022 Pier Paolo Pasolini hauria complert 100 anys. Tot un segle d’escàndol, teatre, denúncia i revelació. Han passat gairebé cinc dècades des del seu assassinat, i el cineasta segueix més viu que mai. No només, precisament, a través de les seves pel·lícules, sinó que així ho testimonien també el seu teatre, els seus escrits i els seus versos… i, oh, sorpresa, això no ho vam veure venir: en el, en termes generals, anquilosat món de l’òpera de 2023, amb la lírica que ha sorgit entorn el seu imaginari.

Fent un cop d’ull a les últimes programacions europees, trobem a l’Òpera Nacional de Grècia l’espectacle Salò o els 120 dies de Sodoma, amb música de Jeph Vanger, i la nova òpera de Giorgio Battistelli: Teorema (segurament el seu millor film), que puja ara a escena la Deutsche Oper de Berlín. O la Tosca aparentment escandalosa que el director d’escena Rafael R. Villalobos va erigir sobre la seva figura per a La Monnaie de Brussel·les i que aquí es va rebre amb xiulades a Barcelona i crits homòfobs a Sevilla. La sola presència de Pasolini segueix aconseguint que ens removem incòmodes, curiosos, moral i anímicament sacsejats en els nostres seients. A aquestes propostes, s’hi suma, des de la temporada passada, Orgia, nova òpera d’Hèctor Parra sobre l’obra teatral homònima de l’italià, amb adaptació del llibret i posada en escena d’un vell conegut del Liceu: Calixto Bieito.

Llegir més→

Les set portes de l’ànima

Xavier Cester
Crític musical

«On és l’escena? Dins? Fora?». El pròleg recitat d’El castell de Barbablava (per què moltes traduccions obvien el rang de duc que apareix al títol original?) ens posa en situació del que experimentarem en el transcurs d’una de les òperes més fascinants del segle XX. Un pròleg que, per desgràcia, en massa ocasions no apareix en versions en directe ni en enregistraments discogràfics. El llibret de Béla Balász aporta noves capes de significat, carregades d’un potent simbolisme, al cèlebre personatge, assassí de múltiples esposes, sorgit d’un conte de Charles Perrault. Com en el text de Maurice Maeterlinck per a l’Ariane et Barbe-Bleue de Paul Dukas –títol ben atractiu tot i que poc freqüent, representat fa uns anys al Gran Teatre del Liceu–, les dones aquí no són pas mortes, però a diferència de l’òpera del compositor francès, el poeta hongarès construeix un veritable psicodrama entre dos únics personatges (més ben dit, entre els dos únics personatges que canten), una història que, com està de moda dir avui en dia, ens interpel·la a tots, alhora que obre vies d’interpretació que poden ser ben dispars.

Llegir més→

El Messies: un oratori en contra de l’ateisme recepcionat per Mozart

Oriol Pérez Treviño
Musicòleg i assagista

Poques obres en la història de la música occidental es relacionen de manera tant ràpida i íntima amb el nom del seu creador com El Messies de Georg Friederich Händel (1685-1759). Difícilment podem trobar una altra obra que en el moment de ser esmentada necessiti també l’esment del nom del seu creador, com passa amb aquest oratori. És aquesta singularitat la que, de vegades, ens fa oblidar altres importantíssims i destacats oratoris händelians, com ara Israel a Egipte (1739), Joshua (1748), Solomon (1749) o Jephta (1752), entre molts altres.

Ara bé, no hem d’oblidar en cap moment que, tot i que El Messies és un oratori més dels gairebé trenta que va compondre el compositor de Halle –a més d’altres obres obres adscrites a gèneres propers a l’oratori com les serenates i les odes–, va ser una de les obres més interpretades en vida de Händel: més de cinquanta vegades, des de l’estrena a la ciutat de Dublín el 13 d’abril de 1742, i la darrera, el 6 d’abril de 1759, o el que és el mateix, vuit dies abans de la seva mort.

El reconeixement absolut en vida del compositor cap a aquesta obra i la manera com la societat britànica va fer-se seu l’oratori expliquen el caràcter mític i emblemàtic d’una peça que, cap al 1784, a l’Abadia de Westminster, ja s’interpretava de forma cerimoniosa i pomposa amb unes forces corals integrades per uns 300 cantaires i més de 250 instrumentistes.

Llegir més→

El conflicte entre l’amor i el deure, eix de la vocalitat del Ballo

Albert Garriga
Crític musical

Un ballo in maschera, obra mestra de Giuseppe Verdi, és una joia de la música operística que brilla amb especial intensitat gràcies a la complexitat i riquesa de les seves veus. La història, plena d’intriga política i amor tràgic, es desenvolupa a través de personatges que requereixen una gran profunditat vocal i interpretativa.

Pel que fa a Riccardo, el personatge central, requereix un tenor líric-spinto amb una tessitura que s’estén des del Sol#3 fins al Do5, combinant agilitat vocal amb expressivitat dramàtica, un rol de gran complexitat tècnica i interpretativa. A diferència d’un personatge estàtic i unidimensional, Riccardo es revela com un personatge dinàmic i polifacètic. En el primer acte, s’introdueix com a governador, i domina aquest rol, però al mateix temps es presenta com un home lleuger, apassionat per Amelia i amb un desig insaciable de plaer i diversió, demostrant un caràcter impregnat d’humor.

A mesura que l’òpera avança cap al segon acte, Riccardo es transforma: deixa de ser un personatge lleuger per convertir-se en una figura més profunda, apassionada i romàntica. Enamorat fervorosament, el seu duet amb Amelia en aquest acte és d’un romanticisme exaltat i destaca com una de les pàgines d’amor més boniques de tota l’obra verdiana.

Llegir més→
Back To Top

Ús de cookies

Aquesta web utilitza cookies per a proporcionar una millor navegació. Si continua navegant entenem que accepta les cookies i la nostra política de cookies ACEPTAR
Aviso de cookies