Gonzalo Lahoz

Divulgador musical

La subjugació de la tradició, d’una societat que marca allò que ha de ser correcte i allò que no ho és, només pel fet de ser-li desconegut o simplement diferent. Superar les expectatives, eliminar etiquetes. «Trencar el motlle», com bé apunta Raquel García-Tomás, en conversa per a aquestes línies i com també es dona en la seva pròpia música, donant vida a la història d’Alexina B. «Tinc vint-i-cinc anys i, tot i que encara soc jove, m’aproximo, sens dubte, al terme fatal de la meva existència». Així arrenquen les seves memòries.

Per a la seva nova obra lírica com a autora en solitari, després de la seva primera aproximació al gènere amb LSP 3.1 [‘La serva padrona’ rifatta] (2010), l’èxit de Je suis narcissiste (2019), que li va portar el Premio Nacional de Música i el mono drama Per precaució (2020), estrenat al Gran Teatre del Liceu durant la pandèmia, la compositora catalana ens torna a presentar una narrativa d’allò personal que s’extrapola a allò social i que, malgrat que va passar uns segles enrere, continua vigent a la nostra actualitat. Basada en fets reals, Alexina B. ens mostra la vida d’una persona intersexual nascuda l’any 1838. Alexina, a la qual atribueixen el sexe femení en néixer, s’enamora de Sara i l’aventura amorosa la porta a reivindicar-se com a home. Després d’una lluita perquè se’l reconegui com a tal, acaba canviant la seva identitat per ser Abel. No obstant, acaba suïcidant-se sumit en una enorme tristesa per tot el que ha patit. La contemporaneïtat en el fet musical vertebra la lírica de García-Tomás, de la mateixa manera que ho fa la cerca del color i l’aplicació del contrast entre els materials que fa servir. En aquesta partitura sorgeixen per destacar, especialment, aquesta bretxa entre allò propi i allò imposat, entre allò sentit i allò aparentment degut, entre la llibertat personal i l’obligació social.

Entre aquella primera incursió lírica l’any 2010 i aquests darrers treballs mencionats, García-Tomás ha participats en alguns títols col·laboratius, com ara DIDO reloaded (2013), go, AENEAS, go! (2014) i disPLACE (2015). «Tot influeix en tot i res és en va. Totes les obres que he escrit abans, líriques o instrumentals, creen inèrcies de treball, actituds davant el fet creatiu, al mateix temps que, amb l’experiència, et permets anar sorprenent-te a tu mateixa. Cada vegada et sents més lliure, o almenys això creus». L’autora aconsegueix així depurar el seu propi llenguatge, tot assolint una concreció més gran en aquesta nova partitura:  «Sempre m’atreu la voluptuositat, certes ruptures i, naturalment, la varietat en l’ús del color tímbric i la combinació de diferents llenguatges».

A principis de 2020, la poeta Irène Gayraud va posar sobre la taula de Raquel García-Tomás les memòries (Mes Souvenirs) d’Alexina/Abel Barbin, incloses al llibre de Michel Foucault: Herculine Barbin, anomenada Alexina B. «Des d’un primer moment —explica la compositora— vaig tenir clar que volia tornar a treballar amb la directora Marta Pazos i explorar a fons la idea de crear escena i música en paral·lel». La intenció, en un camí que ja van tantejar en la seva anterior col·laboració en Je suis narcissiste, ha estat interrelacionar la part visual i l’auditiva des del seu propi germen, tot afegint al procés, a més, la dinàmica del llibret. Una aproximació absolutament diferencial a l’hora de concebre, històricament, una òpera i que dota aquest treball d’una absoluta cohesió conceptual. Després de varies reunions entre les tres creadores, es van anar desenvolupant els tres actes —i vint-i-dues escenes— en els quals s’estructura l’obra final.

L’objectiu artístic que es persegueix és obtenir un resultat el més sensorial possible. «Que el públic, entengui o no de música, sí que senti el que està succeint. Que pugui percebre l’obra sense haver de passar el contingut pel filtre de la raó». Així, Raquel García-Tomás entrellaça de forma fluida diferents llenguatges musicals, com queda ja expressat a l’obertura instrumental de l’òpera, amb la recreació d’una tempesta que podria ser definida com una reminiscència de les estampes romàntiques del XIX. Escoltem també en Alexina B. referències a músiques més arcaiques, de transmissió oral, com contextualització musical de l’entorn en què va créixer la protagonista (és recurrent, per exemple, l’ús de la cançó infantil d’origen medieval Les compagnons de la Marjolaine). Tot això, òbviament, unit a les tècniques i els recursos més actuals de l’avantguarda musical, que venen a ressaltar, emmarcar o descriure els moments de més gran estat de somni i inconsciència i també d’agonia, excitació o il·lusió de la seva protagonista. En els moments de màxima convencionalitat, de màxima circumspecció i impostació en el drama d’Alexina/Abel, la música mira cap a la tradició. «A través dels contrastos, no només en els colors, sinó també en el propi concepte o enfocament musical, intento fer conscient l’espectador de totes aquelles convencions a les quals estem sotmesos com a éssers humans», subratlla García- Tomás.

Quant a les veus que es citaran sobre l’escenari, trobem quatre cantants principals. Alexina/Abel serà interpretada per una mezzosoprano, la particel·la de la qual fluirà cap a les zones més greus del pentagrama, al mateix temps que la compositora posa a la seva disposició més grans recursos tímbrics segons avança l’obra i el personatge es qüestiona la seva identitat. Sara, el seu gran amor, recau en una soprano lírica lleugera, i totes dues fluiran des de les formes més líriques i tradicionals cap a les expressivitats més experimentals, en una confrontació, de nou, entre allò consuetudinari i els sentiments reals, propis. D’altra banda, seguint l’esquema vocal de Je suis narcissiste, altres cantants interpretaran diversos personatges: una soprano lírica n’encarnarà quatre: Sor Marie des Anges, Madame P. (mare de Sara), la mare d’Alexina/Abel i, finalment, el policia que troba el cadàver del/de la protagonista. Per últim, tot fugint dels arquetips tradicionals a l’hora del repartiment de veus per als diferents rols, un contratenor donarà vida als sis homes que apareixen a l’òpera: tres doctors diferents (Doctor Goujon, el Doctor, Doctor H.), el jutge, Monsenyor i l’Abat. A més, sobre l’escenari també participarà un cor de vuit veus femenines, així com una mezzo que encarnarà Alexina de petita i Léa, el primer amor de la protagonista.