Que alci la mà la La forza del destino vertadera! Verdi va escriure a tots…
Carta d’amor a la divina
Marc Busquets Figuerola
Director artístic de la Fundació Victoria de los Ángeles
El 2020-21 vam dedicar el Festival LIFE Victoria als viatges de l’ànima, amb el motiu «tot viatge físic és un viatge interior». A finals d’agost i principis de setembre de 2021, un viatge a París m’ensenyaria ben bé això i em demostraria que mai saps cap on van els viatges, convertint una estada a París en una experiència absolutament immersiva en la figura de Maria Callas, a més a més d’uns dies que recordaré i que em van canviar, en certa manera, per sempre.
Passat l’agost un dels meus millors amics em va convidar a passar uns dies a l’apartament de la seva família al premier arrondissement. Veritablement no se’m pot ocórrer millor manera per a preparar-se per a la nova temporada que a París, així hi vaig anar. Com no podia ser d’una altra manera, vaig mirar el que feien a totes les òperes i sales de concert de la ciutat —que no són poques!— i sobre la minvada oferta musical d’una ciutat que es desperta poc a poc de l’estiu, destacava la inauguració de la temporada del Palais Garnier amb 7 Deaths of Maria Callas per Marina Abramović. No vaig dubtar ni un moment a comprar l’entrada: veure qualsevol cosa sobre Callas al Palais Garnier, on ella mateixa havia cantat, atiava fortament la meva irreparable genètica de mitòman.
Explica la pròpia Abramović que, quan tenia catorze anys, estava un dia esmorzant a la cuina de la seva àvia quan va sonar, a la ràdio, la veu de Callas causant-li una gran impressió. No puc dir el mateix: sóc incapaç de recordar el primer cop que vaig escoltar la seva veu, perquè Maria Callas m’ha acompanyat sempre, d’una manera que no segueix la pròpia lògica del temps. Com després ho han fet Victoria de los Ángeles, Elisabeth Schwarzkopf, Natalie Dessay o Renée Fleming, per anomenar només algunes de les meves dives de capçalera.
Quan de petit vaig començar a anar al Liceu, sí que recordo correr sempre a comprovar les seves versions en discos que després, per esnobisme —mal endèmic de la melomania— tots haguem negat comprar: La Divina, Romantic Callas, Callas forever… recopilatoris amb noms ensucrats que contenien les grans creacions de la diva grega: Norma, Lucia di Lammermoor, Rigoletto, Turandot, Andrea Chénier, Tosca… i que de ben segur que, com a mi, han inspirat a tantíssima gent, endinsant-la en el meravellós mon de l’òpera, de la música, de les idees, dels sentiments humans… i de l’Art. Quan em vaig «sofisticar» en els camins de l’òpera, pensava que havia superat Callas però… insensat de mi, sempre he tornat a les seves interpretacions perquè són absolutes. Amb només uns deu anys de carrera rutilant ella va simplement canviar el fet operístic. No cal veure-la per veure-la, perquè escoltant-la ja pots veure els seus moviments escènics. Ella deia sempre que tot estava en la música i així és: no hi ha res sobrer ni posat a l’atzar en Callas. Tot té una intenció. Deia que cada dia matava a algú quan matava Scarpia, aplicant així les seves vivències personals per a transmetre aquestes a qui l’escolta, directament a la seva emoció: d’ànima a ànima. D’aquesta manera va ser Norma amb Onassis, patí com Tosca i morí sola com Violetta al seu apartament de Georges Mandel 36… les dues a París.
Per a què el lector es faci una idea de la meva mitomania, reconec que jo —que vaig de wagnerià i straussià— tinc una llista de Spotify amb les seves àries de bogeria, que escolto recurrentment. Confesso també que el meu nivell de mitomania arriba tan alt que mai he pogut veure ni deu segons a YouTube de la seva darrera gira de concerts amb Di Stefano als anys 70 —és massa dolorós, des de l’afecte, veure el declivi d’una cantant tan absoluta—, que tinc totes les seves òperes i concerts en disc, i que vaig plorar al principi i també final del documental Maria by Callas de Tom Volf.
Com podreu veure, Abramović trobava ja en mi un espectador rendit als peus de la soprano. Però si no fos suficient, el viatge a París encengué més la meva mitomania fent que la Callas estigués present en gairebé tots els moments del viatge: anava a una llibreria, hi havia un llibre de la soprano; passava per Maxim’s i pensava que ella havia estat allà; si tenia una reunió de feina a Bastille, la seva veu sonava des d’un monitor connectat als assajos de l’espectacle… El súmmum d’aquesta excitació operística va ser quan vaig arrossegar al meu pobre amic —ni mitòman ni callista— a l’Avenue Georges Mandel 36, on va viure i morir la soprano grega. La porta, les columnes, la reixa… tot segueix igual, però el seu pis ha estat víctima de l’especulació immobiliària venut a uns nous propietaris que no han volgut conservar ni una porta de com ho tenia la soprano. M’ho explicava l’Ernesto, l’actual porter de la finca, que veient la meva cara de freaky a la porta de Georges Mandel ens va convidar a entrar, visitant així l’entrada de la finca, el hall, les escales… i ens va oferir a un vi a la seva coqueta porteria amb vistes a l’Avenue on componia les seves cançons de bachata. Parlant de portes de la Callas, ens n’ensenyà una, suposadament treta del pis de la soprano, que m’oferí emportar-me a Barcelona. Vaig estar a punt de llogar una furgoneta i fer París-Barcelona per dur una porta que no encaixaria en cap forat de casa meva… afortunadament el seny del moment va imperar. Vins i bachata a la finca de Callas, això anava cada cop a millor.
Em trobava en aquest febril estat de mitomania, quan em vaig asseure a la platea del Palais Garnier, la darrera nit del meu viatge, per veure 7 Deaths of Maria Callas. Un estat al que s’ha de sumar el respecte i admiració artístics que em causa la figura de Marina Abramović, una artista que vaig descobrir quan jo vivia a Nova York quan va oferir al MoMA la seva exposició-performance The artist is present. Amb vint-i-tres anys que tenia jo aleshores no vaig copsar el missatge vital i autobiogràfic de la seva obra, però sí que vaig connectar en certa manera amb el seu llenguatge, sobretot en la instal·lació central de la mostra en què Abramović, asseguda, fixava (i aguantava) la vista en la persona que se li asseia enfront. Inoblidable el moment en què una ex parella de l’artista s’asseu davant seu i la performer no pot més que vessar llàgrimes.
Si se’m permet donar algun consell a l’espectador que s’acosti a aquest espectacle és que sobretot ho faci fugint de tot prejudici: no és una òpera, no és un concert, no és un recital, no és una performance… És una carta d’amor d’Abramović a Callas. Una carta d’amor a la Divina.
L’artista performer ens presenta set morts de Maria Callas a través dels seus personatges: Violetta Valéry, Floria Tosca, Desdemona, Cio-cio San, Carmen, Lucia Ashton i Norma, arribant finalment a la mort de la mateixa cantant. Durant aquest rosari d’àries veiem a Abramović-Callas postrada en un llit, seguint el seu llenguatge corporal de «no moviment» però de connexió amb el públic. Les diferents cantants van uniformades de Bruna, la seva fidel criada, que visita a Abramović-Callas al seu llit de mort. Al fons, unes projeccions de vídeoart al pur estil Abramović il·lustren la música que veiem amb imatges visuals mai òbvies i de gran sofisticació, sempre amb Abramović i l’actor Willem Dafoe i amb un vestuari impecable firmat per Riccardo Tisci. Però no apareix Callas? Al final arribem a l’apartament de Georges Mandel 36, amb les seves boiseries, els mobles, el telèfon, les icones gregues… Callas-Abramović recorda a tots els que no hi són: Ari (Onassis), Pier Paolo (Pasolini), Franco (Zeffirelli), Luchino (Visconti)… només li queda la seva fidel criada, Bruna, i el seu xofer, Ferruccio. La diva mor i les Bruna-personatges d’òpera que hem vist abans buiden l’habitació, tot encenent un tocadiscos. Finalment sentim a la Divina cantant «Casta diva» i la seva veu torna al Palais Garnier, el mateix teatre, on el 1965, no va poder acabar de cantar Norma iniciant el seu declivi vocal i vital. Moria el 1977.
Callas, Renata Tebaldi, Victoria de los Ángeles, tres de les més grans sopranos del segle XX, cabdals en la història de l’òpera i nascudes respectivament a Nova York, el 2 de desembre de 1923, a Pesaro l’1 de febrer del 1922 i a Barcelona l’1 de novembre del 1923. Tres artistes de les quals aquestes temporades celebrarem els seus centenaris, amb un llegat que ja és de tothom, que inspira i que és referència per a futures generacions. Les tres cantaven al Metropolitan de Nova York a la dècada dels anys 50, arribant-se a alternar com a Violetta en una Traviata de somni. Tres dones amb vides personals difícils, ja que els seus entorns mai ho van posar fàcil, demostrant com de complicat era —i fins a cert punt és— fer-se una carrera en el món líric sent dona i compaginar-ho amb una vida personal més o menys estable.
L’endemà de la funció tinc l’ocasió de trobar-me amb Tom Volf, que realitzà el documental de Maria by Callas i que porta la Fondation Maria Callas a París. A Volf —que descobrí Callas a YouTube després de veure Maria Stuarda amb Joyce DiDonato al Met—, li pregunto: «Creus que era conscient de la influència que ha tingut sobre l’òpera, sobre tots nosaltres?». La resposta és igual de dura com d’inesperada: «Per les seves cartes penso que no, i que va morir pensant que ja l’havien oblidada». La vida d’òpera de Callas, amb un final propi d’òpera.
Ara Abramović li dona una nova vida a través de les seves set morts per commemorar el centenari d’aquesta cantant irrepetible: electricitat pura per Leonard Bernstein, indignada amb Rudolf Bing a Dallas, extravagantment elegant a les soirées mundanes vestida per Biki (néta de Puccini)… Sempre Tosca, sempre Norma… «Tempra, o Diva!». Celebrem-la!