amicsdelliceu

Quan Amilcare Ponchielli estrenà La Gioconda a la Scala de Milà el 1876, amb llibret d’Arrigo Boito (sota el pseudònim Tobia Gorrio), l’òpera italiana vivia una cruïlla estilística. D’una banda, continuava sota l’hegemonia de l’herència verdiana, especialment la d’Aida (1871), amb el seu dramatisme intens i una orquestració densa i colorista. De l’altra, persistien els ecos llunyans del bel canto romàntic, que mantenien viu el gust per la línia de cant ornamentada i el fraseig noble, mentre ja s’intuïen els accents passionals i la densitat sonora que preludiarien el verisme.

En aquest terreny fronterer, Ponchielli compongué una partitura que és, sobretot, un autèntic monument a la veu: una òpera que no pot existir sense cantants d’envergadura excepcional, capaços de sostenir un dramatisme constant, dominar el cant flexible i projectar-se per damunt d’una orquestra de gran pes.

Si pensem avui en Venècia com a ciutat musical, ens venen a la ment Antonio Vivaldi i altres compositors de l’època barroca. Ens hem oblidat que aquesta afirmació també s’adapta perfectament a l’època en què Amilcare Ponchielli va compondre La Gioconda, ambientada a Venècia i que es va representar per primera vegada, naturalment a Venècia, l’any 1876.

Mentrestant, sembla trivial dir-ho, persisteix la llarga tradició de les barcarole, les arrels de les quals es remunten a les «cançons de barques» renaixentistes. Van ser principalment els gondolieri qui van transmetre aquest tipus de cant amb què acompanyaven els passatgers de les seves pròpies embarcacions. La barcarola més famosa és, sens dubte, «La biondina in gondoleta». No se sap amb exactitud quan se’n va compondre la lletra o la música, però sí que amb tota seguretat ja era coneguda el 1788 i es considerava escandalosa —un espia va informar els inquisidors estatals, la magistratura veneciana més secreta i amenaçant, que l’havia sentit cantar. La biondina («rosseta») va existir realment: era una noble famosa en la seva època, la formosa Marina Querini Benzon, natural de Corfú (l’illa grega pertanyia en aquell moment a la república de Venècia) i es diu que li encantava pentinar-se la llarga cabellera rossa al balcó de la mansió que tenia al Gran Canal, tot inspirant així els versos del poeta Anton Maria Lamberti. El compositor bavarès Johann Simon Mayr, una celebritat de l’època, hi va afegir la música. Havia anat a Venècia amb la intenció d’exercitar-se amb les barcarole i va ser un dels primers a dignificar la cançó vernacla veneciana en els salons de gairebé tot Europa. Friederich Rückert va traduir posteriorment la barcarola a l’alemany, mentre que a mitjan segle XIX el poeta francès Théophile Gautier es va referir a una «Biondina» cantada a l’estil de la cançó tirolesa «Jodler». Una nit va llogar amb uns quants amics una gòndola amb cantant que, segons va relatar el literat, «després d’haver-se lubricat els bronquis amb un got ple, ens va cantar la «Biondina in gondoleta» amb una veu gutural, profunda i un xic ronca, però que s’estenia sobre l’aigua, amb les notes i les cadències prolongades, a la manera dels cantaires del Tirol».