Que alci la mà la La forza del destino vertadera! Verdi va escriure a tots els seus amics que havia «completat» la seva òpera per a Sant Petersburg el 1861 (encara que, com sempre, tenia planejat acabar l’orquestració durant els assajos). No obstant això, quan Emilia La Grua –la prima donna que havia d’interpretar el rol de Leonora– va emmalaltir, el compositor se’n va anar de Rússia i es va emportar la partitura de tornada a casa, a Sant’Agata, prop del poble de Busseto. Allí, durant l’estiu de 1862 va polir l’òpera, va introduir alguns canvis importants en l’estructura i va completar l’orquestració. Llavors va tornar a Sant Petersburg. Durant els assajos, va introduir alguns canvis més, sovint per adaptar-la a les necessitats de determinats cantants. Quan ens referim a la versió de Sant Petersburg de l’òpera, sol ser a l’obra tal com es va representar el 10 de novembre de 1862. Però el compositor no és que hagués acabat, precisament, amb la partitura. Uns mesos després, per a una representació que va dirigir a Madrid el 21 de febrer de 1863, va continuar fent-hi modificacions, algunes relacionades amb els nous cantants, mentre que d’altres responien a propòsits artístics diversos. Va abaixar un to, per exemple, la secció final de l’ària de Don Álvaro que conclou l’acte tercer; creia que només el Don Álvaro original, el tenor Enrico Tamberlick, podia fer front a la difícil tessitura i cantar com cal el Do agut al final de l’acte; a Madrid, aquest Do es va convertir en un Si bemoll.