Més enllà de l’ ‘opera in musica’
Oriol Pérez Treviño
Musicòleg i assaigsta
No és fàcil aproximar-se a les qüestions i necessitats que requereixen la interpretació de la favola in musica L’Orfeo (1607) de Claudio Monteverdi (1567-1643) que, en anys posteriors, exactament el 1616, el mateix compositor la va definir com «una giusta preghiera». Aquesta nova definició, «una justa pregària», ens permet comprendre l’humus que palpita en el fons d’aquesta obra i que ens porta fins a les fonts de la mitologia, a les relacions establertes entre la Camerata de Bardi amb les obres literàries, entre d’altres, de Marsilio Ficino (1433-1499); a la recerca de les connexions entre l’hermetisme, l’orfisme, el cristianisme i, fins i tot, l’alquímia. Tota l’arquitectura musical i dramàtica de la favola està impregnada d’un alt simbolisme i on els actors-cantants han d’esdevenir alguna cosa més que ser els simples intèrprets d’una obra, sinó que han de ser l’encarnació d’una veritable presència representativa on, sense anar més lluny, a judici del musicòleg Josep Maria Gregori, el personatge d’Orfeu «cerca de representar musicalment el valor teològic d’una prisca theologia que canta en un llenguatge mític l’harmonia d’Apol·lo». Ras i curt. En aproximar-nos a les necessitats vocals dels personatges de L’Orfeo no ens podem quedar amb la prestació dramàticomusical que s’exigeix als cantants sinó que, implícitament, se’ls requereix d’una prestació vinculada amb l’espiritualitat.
