A l’hora d’expressar-se com a artista, Victoria Civera (Port de Sagunt, 1955), treballa amb disciplines, mitjans i suports diversos: fotomuntatge, escultura, objectes… Per il·lustrar Temporada d’òpera ha escollit el dibuix com a llenguatge
perquè «la ment i la ma sintonitzen millor per transmetre expressió i representació».

Amics del Liceu: Què et va seduir de la proposta?

Victoria Civera: L’òpera, que m’atrau per vincles familiars, la seva pompa melodramàtica i el record de la gran emoció que em va produir la veu de Maria Callas quan la vaig sentir per primera vegada, mentre dibuixava a la meva habitació, quan tenia uns nou anys. Aquella veu i la música embolcallant van fer que les meves llàgrimes sortissin generoses, sense dolor.

Un cop a Nova York, anàvem a un teatret entranyable que ja no existeix, Amato Opera, un espai reduït però excepcional.

Els sentits són, com en la vida, un component primordial per transmetre i percebre emocions, per enriquir la nostra experiència vital. I jo no separo mai l’emoció del compromís i una actitud vinculant amb la vida.

AL: Com et vas plantejar l’encàrrec?

VC: Com un repte i una aventura, em venia de gust entrar en el joc tot i no tenir clar quin tipus de dibuixos faria. Em vaig deixar portar sense presses, sabent que el dibuix és el llenguatge on la ment i la ma sintonitzen millor, per transmetre expressió i representació. Aquest fou el començament; després, ja en ruta, em vaig reafirmar en què els dibuixos per al llibre de temporada havien de ser il·lustratius de cada òpera i diferenciar-les. Vaig treballar intensament, amb ritme, traç desinhibit, endinsant-me en el drama i amb molt d’humor. L’humor és necessari per revitalitzar les experiències fortes.

AL: Et vas implicar més amb la música, els vídeos de produccions o més aviat amb la historia que «narren» les òperes?

VC: Amb tot. Escoltava, llegia i mirava vídeos. Ho vaig passar molt bé gaudint de la música i aprenent les històries. Ha estat molt interessant el procés. Crec que com més profund sigui un art, més ens fa pensar i major és la seva complexitat i, també, la nostra implicació.

El teatre musical té imatges molt fortes, vaig voler que cada òpera tingués un grup de quatre dibuixos en temps diferenciats, però que, en el seu conjunt, formaran una globalitat en expressió i execució. Els temes d’aquestes òperes reflecteixen d’alguna manera problemes similars als que, en l’actualitat, seguim tenint en la humanitat. Si talléssim amb tisora fragments de cada una d’aquestes òperes i els uníssim amb cura, es podria argumentar una nova òpera, feta de retalls, amb amors, desamors, traïcions, desgreuges i matances bastant actuals.

AL: Situa dins la teva trajectòria multidisciplinar, el treball per al llibre Temporada d’òpera.

VC: “Tot és en tot”, recordo aquesta frase que vaig escriure per a un petit catàleg meu. En totes les arts, les obres neixen a través d’experimentar amb els sentits, després es forma l’emoció, i la nostra consciència ens permetrà editar conceptualment aquelles experiències i emocions per formalitzar una obra amb un carisma particular.

Igual que en les partitures musicals, les paraules escrites són també els nostres dibuixos mentals. Crec que en el meu treball apareix amb freqüència la cerca d’una experiència global, que parteix de la combinació d’experiències sensorials diferenciades. Citaria algunes obres: el 1988-89, vaig pintar Una perdida lágrima, era com el cel d’una nit, un cel incert i fosc (escoltant Maria Callas). El 1998, vaig fer una instal·lació, acció i projecció titulada El trance de las tijeras, i el 2004, una altra projecció, Nieve en Saro, Nova York, la Guerra del Golf i els seus dibuixos…

AL: A la òpera, en general, les dones no solen sortir molt ben parades: suïcidis, assassinats, venjances… Molts dels teus dibuixos mostren aquesta violència. Enllaçaria, d’alguna manera, amb l’aproximació crítica al voltant de la imatge femenina i la dona en la societat contemporània que està present en alguns dels treus treballs anteriors?

VC: Sí, a l’òpera, com en la vida, les dones no solem sortir ben parades. Alguns dels meus dibuixos i peces mostren aquesta desventura i violència. En la sèrie de quadres que vaig fer sobre la dona, aquesta apareix com a protagonista, caminant, saltant, fugint… dins o fora, sobre aquest paisatge, societat materialista, consumista de modes. Semblant a Carmen, és liberal, individualista, aventurera, feminista i mare, alhora.

Com he dit anteriorment, encara ara i, sobretot, parlant de la dona, seguim amb els mateixos problemes de desigualtat i marginació social de segles passats; amb petits canvis i millores que es van aconseguint a poc a poc però, en el fons, el paisatge és força semblant, desolador, diria. Pel que fa a les polítiques dels governs, nacionals i internacionals, anem sempre promocionant les formes, les aparences i, per això, es treballa i s’obtenen similars resultats; tot i les evidents diferències d’època, entre plagues… entre virus… ara i en els temps de «la ruta de la seda», sempre intentant avançar socialment però en un «desconegut» desordre social que ens fa trontollar…

Penso que el teatre musical de l’òpera, com sempre ha fet, deu seguir i activar el seu germen, que és la capacitat de generar i transmetre actualitat i denúncia.

AL: Treballes a Saro, Nova York i Benissa… On han vist la llum els dibuixos per a Temporada d’òpera?

VC: Quan la Patrícia, directora de la Galeria Joan Prats, em va fer la proposta, estava treballant a Benissa, el meu pare acabava de morir i estava preparant l’exposició per a Madrid, que vaig titular Dibuja una puerta y ábrela. I gairebé simultàniament vaig començar a pensar i a dibuixar. Crec que la mascareta a l’avió em devia afectar molt, perquè quan vaig arribar a Nova York vaig donar un gir radical a la idea DRAWIN OPERA SEASON i vaig començar a reestructurar i dibuixar-ho tot de nou. Ha estat, doncs, un procés lent i viatger.