skip to Main Content

Les veus de Médée

Jordi Abelló
Contratenor

Corre el 1687 i Lully acaba de morir. Tot França està de dol. Charpentier es frega les mans perquè el panorama musical a París ha canviat; però poc a poc, no ens enganyem… Malgrat els estils diversos d’ambdós compositors, Médée és una obra bàsicament «lul·lista», i única en el catàleg de Charpentier. S’emmarca en la tradició musical i teatral que l’espectador tenia per costum amb Lully. Consta d’un pròleg i cinc actes. El pròleg és una exaltació sense miraments del rei Lluís XIV i del seu poder, amb una sèrie de solos, duets, trios i cors de pastors que s’alegren de viure en pau gràcies al més poderós dels reis. La música sovint desapareix d’algunes adaptacions teatrals perquè roman fora de l’acció que es desenvolupa tot seguit.

A l’acte primer s’introdueix ja la protagonista de l’obra: Charpentier l’infon el dubte, la sospita i la gelosia, primer a la seva confident i després directament a Jasó, el seu marit. Medea creu que Jasó s’ha enamorat de Creusa, filla del rei de Corint, Creó, qui acull la parella i els seus fills, fugint del setge del rei de Tesàlia.

Medea i la seva confident, Nerina, son dues sopranos bessones, que alternen recitatius i acaben en un breu duet, mentre Jasó és un tenor agut, i pot competir en igualtat de condicions amb Medea. El seu solo «Que je serois hereux», on es confessa enamorat de Creusa (vaja, Medea té raó!) és tendrament acompanyat per flautes de bec. Instants més tard, Jasó s’envolta de tota la corda en una esplèndida ària, «Que me peut demander la gloire», una lluita interna pels seus sentiments.

La darrera escena d’aquest acte primer és un divertissement coral i instrumental amb què podria ben bé acabar l’òpera. Charpentier alterna cors i instruments que encoratgen als corintis i als argonautes a la batalla contra els enemics de Medea.

A l’acte segon Medea ha de marxar del regne de Creó perquè així ell li ho exigeix. Això marca una intensa baralla dialèctica entre els dos personatges i Creó, un baríton exigent, s’imposa a una Medea malmesa. L’ària de Medea, «Princesse, c’est sur vous que mon espoir se fonde», acompanyada de corda i flautes, va dirigida a Creusa. Medea marxa i deixa Jasó i els seus fills a les seves mans. No té altra opció.

El rei Creó manipula tothom per fomentar la relació entre la seva filla i Jasó, ara que Medea marxa. Jasó té via lliure per declarar el seu amor a Creusa. I així és. Ambdós personatges s’uneixen en dos duets magnífics. Cal remarcar el tour de force de la veu de Jasó, amb una tessitura extrema a l’agut, que el porta a fondre’s amb la soprano de Creusa.

La fi d’aquest acte segon torna a ser un desplegament immens del talent del compositor: l’al·legòrica figura de l’Amor i un cor dels seus captius al servei de Jasó i Oronte, ambdós folls d’amor per Creusa. Ara els personatges son mers espectadors. Cor i orquestra s’alternen amb una suite de Passacaille i un cor que canta la victòria de l’amor, en italià!

La centralitat de l’acte tercer es mostra musicalment en episodis de grans contrastos on Medea és present a tot arreu. Primer, fa veure al jove Oronte que el seu home s’entén amb Creusa i l’heroi es desinfla. Desesperats, uneixen les veus en un duet a mig camí entre l’ària i el recitatiu. Després, Medea i Jasó alternen un tens diàleg amb recitatius i airs de cour de ritmes binaris i ternaris entrecreuats.

Arriba la pàgina més intensa, que fa lluir Medea: «Quel prix de mon amour» és un crit desesperat i culpable per la pèrdua de Jasó en mans d’una altra. La soprano canta un rondeau en ternari acompanyada per la corda en sordina. Charpentier s’endinsa en la dissonància i escriu una línia cromàtica al baix continu perquè flueixi la tristor de Medea. La música és excel·lent.

Però Medea aixeca el cap i crida: ja n’hi ha prou! «C’en est fait, on m’y force» és una ària amb grans salts; acompanyada d’un violoncel embogit de semicorxeres -i tota la corda que l’assisteix-, que infonen una fúria a Medea per enverinar el vestit de Creusa, mentre invoca els esperits de l’infern («Volez»). És un gir de 180 graus respecte a la peça anterior. La tristor du Medea a idear un crim terrible.

Un preludi instrumental dens, greu i dissonant, amb intenses pauses, introdueix la fi de l’Acte III: escenes terrorífiques de màgia negra en què Medea convoca un cor de dimonis i espectres que li preparen el verí mortal. Un cor de veus greus afegeix dramatisme amb «L’Enfer obeît a ta loi». Medea aconsegueix que s’obri l’infern! La música creix d’intensitat i el cor, sempre de veus greus, crida als esperits mentre Medea executa l’immoral acte i enverina el vestit de Creusa. Son pàgines impressionants!

I arriba la calma amb l’acte quart: un oasi instrumental on flautes dialoguen amb la corda, i l’acció se situa en un palau on Creusa ja vesteix la roba enverinada, i es troba amb Jasó. Son escenes tendres i galants, amb una successió de lleugers recitatius i àries sense interrupció, que culminen en un duo entre els dos amants, en un registre certament agut.

Novament el compositor posa a prova la pertorbada Medea en dues àries destacables i contrastades: «D’où me vient cette horreur?» -en un do menor obscur i amb la corda en sordina-, la protagonista s’adona del que ha fet, però immediatament, l’ària «Non, non, a la pitié je dois estre inflexible» -ara en un do major amb la corda en ràpides semicorxeres- desplega altre cop la seva fúria venjativa. Ara, la maga, arrogant i crescuda, s’enfronta al rei Creó en uns recitatius frenètics i aconsegueix reduir els soldats del rei. Charpentier exemplifica aquest màgic atac en successius episodis orquestrals de timbre militar, i revoltant els soldats contra Creó.

Nou divertissement coral i instrumental a càrrec d’un grup fantasmagòric, convocat per Medea. Tanmateix, l’escena és més amable, amb una sèrie de solos i duets que alternen amb un cor de veus agudes, en un ritme ternari de dansa. Medea intervé novament per a rematar Creó, que tanca l’acte amb una ària esplèndida, «Noires divinités», acompanyat només per la corda greu. És una peça fosca que posa el rei davant mateix de la bogeria.

La venjança de Medea es desferma al darrer acte. La seva ira no té mesura i les conseqüències dels seus crims arrasen amb tot i amb tothom. Medea està furiosa i es debat si estendre la seva venjança cap als seus fills o bé el seu instint de mare la frenaran. La primera escena condueix cap a un esplèndid recitatiu acompanyat per l’orquestra, que roman immòbil al ritme de Medea. És un cant exigent, sostingut i tens, perquè el desig de venjança guanya.

I Creusa i Medea es retroben novament, després del primer encontre a l’Acte II, però ara tot ha canviat: Creusa implora a Medea que salvi al seu pare. Medea imposa com a condició que s’oblidi de Jasó i es casi amb Oronte. És un diàleg desequilibrat: Creusa plora en notes llargues i un do menor llastimós, mentre Medea engrandeix les seves respostes amb notes curtes i un ufanós do major. Un cor de corintis intervé en forma de lament a quatre veus amb un acompanyament complet de l’orquestra creuant les parts en sinuoses dissonàncies.

La follia del rei Creó l’ha dut a matar al seu fill Oronte abans de treure’s la seva pròpia vida. El cor reprèn i allarga la seva intervenció de l’escena anterior, primer planyívol però després clamant als deus la dissort del rei. L’orquestra es mou ara en ràpides notes i ritmes cadencials en hemiòlia.

Creusa s’enfronta a Medea i li reprova els seus crims però ella remata la jugada i activa el verí del seu vestit, objectiu últim de la maga. Creusa comença a notar els efectes del verí («je tremble, je brusle») i Jasó la troba agonitzant. Ella li demana que no l’abandoni en els seus últims instants. Son recitatius intensos, només amb el baix, que culminen en un duet tendre, sostingut i trist. I arriba el lament final de Creusa: l’orquestra reapareix en un fa menor obscur, i amb harmonies sense resoldre, mentre Creusa sanglota, expira i mor, en curtes notes descendents.

Jasó clama venjança contra Medea, però ella li anuncia que també els seus fills son morts, víctimes de la seva traïció. Medea desapareix i abandona Jasó, completament trastornat per aquest horror. En la fugida de Medea, el palau del rei és arrasat per una cohort de dimonis i una pluja de foc. Una breu i ràpida simfonia de l’orquestra clou l’obra de sobte.

Jordi Abelló

Back To Top

Ús de cookies

Aquesta web utilitza cookies per a proporcionar una millor navegació. Si continua navegant entenem que accepta les cookies i la nostra política de cookies ACEPTAR
Aviso de cookies