amicsdelliceu

Diana R. Hallman
Professora de Musicologia al UK College of Fine Arts

En el moment en què Jules Massenet va crear la tràgica història de la sensual i seductora Manon, aquesta ja era una icona molt estimada a França. Al llarg del segle XIX, als teatres parisencs havia aparegut una sèrie d’adaptacions de Manon basades en l’escandalosa novel·la de l’abat Antoine-François Prévost Histoire du Chevalier des Grieux et de Manon Lescaut, publicada l’any 1731: el 1820, un mélodrame d’Étienne Gosse i Propiac al Théâtre de la Gaîté; el 1830, el ballet-pantomima Manon Lescaut d’Eugène Scribe, Jean Louis Aumer i Fromental Halévy a l’Opéra, així com un drama de Pierre Carmouche i  Frédéric de Courcy a l’Odéon; el 1851, un drama de Théodore Barrière i Marc Fournier al Théâtre du Gymnase-Dramatique i el 1856, una opéra comique de Scribe i Daniel Auber al Théatre de l’Opéra-Comique. Tot i que l’autor afirma a les seves memòries que la idea d’adaptar aquesta coneguda història havia estat seva, el crític teatral Édouard Noël sosté que Léon Carvalho, director del Théâtre de l’Opéra-Comique, on es va estrenar l’òpera, va ser qui va donar a Massenet la idea després d’escoltar el popular duo final de l’òpera de 1856 a la celebració del centenari del naixement d’Auber. A partir de la primavera de 1882, poc després de l’homenatge a Auber, Massenet va començar a crear —en col·laboració amb Henri Meilhac, collibretista de les operetes d’Offenbach i de Carmen de Bizet, i amb Philippe Gille, collibretista de Lakmé, de Léo Delibes— la seva opéra comique, Manon, l’èxit de la qual acabaria eclipsant el de les representacions franceses anteriors de la vida tràgica i destrossada per l’amor d’aquesta dona jove i bella.

Albert Garriga
Crític musical

Massenet sempre fou un compositor molt precís a l’hora de definir el que escrivia. Així, si el Don Quichotte esdevenia una comèdia heroica, Werther i Thérèse, drames lírics, o Céndrillon, un conte de fades, Manon seria la seva gran opéra-comique, gènere que només tornaria a cultivar amb la seqüela, Le portrait de Manon, deu anys més tard. I és que aquest gènere marcarà la vocalitat de l’obra de Massenet, tipus de composició a cavall entre el drama i el cant, amb nombrosos moments de diàleg entrellaçats amb àries i conjunts. El tema de Manon ha esdevingut mític, des de la publicació de l’obra de l’abat Prévost (1731), publicació convulsa a l’època, igualment viva segle i mig més tard a l’estrena de Massenet, i una dècada més tard per Puccini. Ha viscut de diverses adaptacions, no només al món operístic, on també cal sumar-hi la versió d’Auber (1856) o el Boulevard Solitude (1952) de Henze, sinó també ballets i fins a vuit versions per a cinema.

Criticat «pels entesos de l’època» perquè «les filadores taral·larejaven les seves melodies», i perquè havia «wagneritzat» la novel·la de Prévost i la sagrada opéra-comique, no veien que, en realitat, Massenet jugava amb el gènere com li convenia, com a manera de composició exòtica, i revolucionant-ne el gènere. Així, el que crida l’atenció de l’obra de Massenet és l’excepcional nombre de ruptures en el temperament, en l’àmbit, en les situacions, en el to. De passatges parlats a cantants, del recitatiu a l’airoso, de l’estil neoclàssic —les danses del Cours-la-Reine— a l’expressió romàntica.  Sense comptar els més de dos-cents canvis, més o menys abruptes, de tonalitat, sense modulació. La partitura, per tant, es presenta com un veritable mosaic amb falses simetries i l’entrellaçament d’elements com a magnífica solució per lligar música i text.