Diana R. Hallman
Professora de Musicologia al UK College of Fine Arts
En el moment en què Jules Massenet va crear la tràgica història de la sensual i seductora Manon, aquesta ja era una icona molt estimada a França. Al llarg del segle XIX, als teatres parisencs havia aparegut una sèrie d’adaptacions de Manon basades en l’escandalosa novel·la de l’abat Antoine-François Prévost Histoire du Chevalier des Grieux et de Manon Lescaut, publicada l’any 1731: el 1820, un mélodrame d’Étienne Gosse i Propiac al Théâtre de la Gaîté; el 1830, el ballet-pantomima Manon Lescaut d’Eugène Scribe, Jean Louis Aumer i Fromental Halévy a l’Opéra, així com un drama de Pierre Carmouche i Frédéric de Courcy a l’Odéon; el 1851, un drama de Théodore Barrière i Marc Fournier al Théâtre du Gymnase-Dramatique i el 1856, una opéra comique de Scribe i Daniel Auber al Théatre de l’Opéra-Comique. Tot i que l’autor afirma a les seves memòries que la idea d’adaptar aquesta coneguda història havia estat seva, el crític teatral Édouard Noël sosté que Léon Carvalho, director del Théâtre de l’Opéra-Comique, on es va estrenar l’òpera, va ser qui va donar a Massenet la idea després d’escoltar el popular duo final de l’òpera de 1856 a la celebració del centenari del naixement d’Auber. A partir de la primavera de 1882, poc després de l’homenatge a Auber, Massenet va començar a crear —en col·laboració amb Henri Meilhac, collibretista de les operetes d’Offenbach i de Carmen de Bizet, i amb Philippe Gille, collibretista de Lakmé, de Léo Delibes— la seva opéra comique, Manon, l’èxit de la qual acabaria eclipsant el de les representacions franceses anteriors de la vida tràgica i destrossada per l’amor d’aquesta dona jove i bella.