amicsdelliceu

La Sonnambula és un clar exemple d’òpera semi seria, on es poden trobar tant elements còmics com seriosos, una mena d’amanida ben sentimental. Ens centrarem, però, en el tractament vocal que Vincenzo Bellini creà en aquesta òpera estrenada al milanès Teatroe Carcano el 6 de març de 1831.

El repartiment de l’estrena condicionà la consegüent praxi interpretativa i canora, trasbalsada a la segona meitat del segle XX per Maria Callas, doncs La Sonnmabula no patí mai l’oblit que afectà tantes obres del catàleg líric de Bellini, Rossini o Donizetti, essent juntament amb Norma i Puritani, la trilogia que mantingué el nom de Bellini associat a determinada manera de cantar, ben diferent a la que predominava amb el triomf dins el repertori de les obres del Verdi madur, els veristes, Wagner i certes òperes franceses i eslaves.

Vincenzo Bellini era l’autor d’òpera italià de més èxit del moment quan, l’estiu de 1830, va rebre l’encàrrec per compondre el melodrama La sonnambula. Juntament amb el seu llibretista de confiança, Felice Romani, en un període de tres anys havien recollit tres èxits rotunds entre Milà i Venècia, amb les seves noves obres (Il pirata l’octubre de 1827, La straniera el febrer de 1829 i I Capuleti e i Montecchi el març de 1830), motiu pel qual gaudien de tanta demanda. Aquell encàrrec, però, era realment especial. Provenia de tres ciutadans milanesos molt adinerats: el comte Pompeo Litta i els dos empresaris Giuseppe Marietti i Pietro Soresi, que havien finançat generosament una temporada operística d’hivern de gran luxe al descentralitzat Teatro Carcano que, per la qualitat dels cantants i els músics, podia  competir amb l’Imperial Regio Teatro alla Scala. És a dir, amb el teatre estatal controlat per l’ocupació austríaca.