«Una parola, o Adina!»
L’elisir d’amore arriba a ser moltes coses. Una infinitat de coses. Significa la quadratura del cercle en molts sentits: en la comicitat de la lírica italiana, la construcció i síntesi de la senzillesa com a màxima expressió. De la bellesa vocal. Del sentit belcantista. És, sens dubte, un dels cims donizettians per excel·lència. La gran comèdia italiana (un cop estrenat Don Pasquale) que no trobaria parangó fins a Gianni Schicchi de Puccini, més de vuit dècades després. Falstaff i Meistersinger… realment els podem considerar comèdia?
La immediata connexió emocional —vital, diria— que sentim envers L’elisir es fonamenta en el més difícil d’aconseguir: la seva senzillesa. I aquesta rau, al seu torn, en quatre personatges aparentment dibuixats sobre unes línies —musicals i dramàtiques— senzilles, provinents de la tradició italiana de la Commedia dell’Arte i de la pròpia òpera. Un dels grans músics del bel canto romàntic italià mirant cap al teatre pur. Sí, Elisir és bellesa, és expansió melòdica i l’abraçada del lirisme, però també és paraula, accent, inflexió i caràcter a l’hora de saber dir.
