amicsdelliceu

Lohengrin (1848) és l’última òpera romàntica de Richard Wagner, que va abandonar aquesta via i la va donar per esgotada, per centrar-se en la seva gran reforma del gènere, el drama musical, amb la seva següent creació: L’anell del Nibelung. Durant molts anys, Lohengrin va ser la seva òpera més popular, fermament instal·lada en el seu repertori, fins i tot fora de l’àmbit dels països de parla alemanya. El 1871, Cosima comentava que «Lohengrin manté la seva posició com a l’obra més lucrativa de Richard». I, segons un costum arrelat fins a ben entrat el segle xx, fora de l’àmbit alemany es cantava en italià i se la considerava una òpera lírica, italianitzant. Certament, hi havia motius per a això. Persisteixen a Lohengrin vestigis de l’antiga òpera de números (en oposició a l’òpera d’escenes o Durchkomponiert), recitatius, àries, duos i cors. Fins i tot una escena tan avançada musicalment com el duo d’Ortrud i Telramund de la primera escena del segon acte conclou amb un convencional duo de venjança en el qual canten a l’uníson, una cosa que l’ideari estètic de Wagner, fixat en Òpera i drama (1851), proscriuria més endavant. Més encara, des del punt de vista vocal, el planter de Lohengrin no requereix d’un baix-baríton (Holandés, Wotan, Sachs) o d’un Heldentenor o tenor heroic (Tannhäuser, Siegmund, Siegfried, Tristan), les dues grans aportacions de Wagner a la tipologia vocal. Lohengrin requereix, almenys, de cinc veus de fust amb bona projecció, més que no pas cabaloses i amb capacitat per a la matisació.

L’òpera Lohengrin tracta de tot allò que pot passar quan la persona imaginada es converteix en real. En psicologia es parla de projecció: com ens imaginem que és l’altre, i no com és realment. Però l’òpera també tracta d’allò que passa quan dos mons diferents entren en contacte. Tradicionalment, per als estudiosos de Wagner aquests dos mons són el del vell paganisme germànic, representat per Ortrud, i el món medieval de la cristiandat, més nou i representat en concret per Lohengrin, però també per la Cort de Brabant. El fet que Wagner rebutgés explícitament tal plantejament no sembla que tingués cap efecte en aquestes interpretacions. Al capdavall, la partitura especifica l’època i la ubicació de l’obra. Ara bé, això només és en aparença. A la seva Comunicació als meus amics (1851), Wagner explica que Lohengrin és en realitat l’artista modern, arribat a un món que no està preparat per a ell, i per tant fracassa. Voldria aprofundir en aquesta idea.