amicsdelliceu

28 de setembre de 1971. Al Despatx Oval de la Casa Blanca, Richard Nixon rep l’estrella cinematogràfica Ginger Rogers. Tots dos malparlen sobre l’elecció que el director d’orquestra Antal Doráti ha realitzat per inaugurar el Kennedy Center de Nova York: músiques d’un incomprensible Stravinski i, el que és pitjor, de l’«excèntric» Leonard Bernstein, al qual el President acaba anomenant «son of a bitch».

I és que Lenny havia compost per a l’ocasió una Missa que no seguia, precisament, l’estil canònic que Nixon esperava. Gospel, blues, jazz… fins i tot rock i, per descomptat, Broadway, tot brota en ella… amb la participació d’un sacerdot activista contra la Guerra de Vietnam… i el senyor President, tal com recullen les cintes que van veure la llum amb l’escàndol Watergate, també acabar brollant. Res que ens sorprengui des d’aquesta actualitat que ens ha tocat viure.

Bernstein no concebia la música fora de la seva raó social. De tot allò que el nodria com a ésser humà. D’allò bo, d’allò dolent. Va ser el pianista, divulgador, compositor i director que la música necessitava. Leonard va ser l’home i l’artista compromès que la societat i el seu esdevenir han agraït. Va entendre que la música és política, o com a mínim, és «allò social» i s’hi va entregar. A través de la música i de les seves vivències personals, es va implicar o va participar en la Marxa cap a Montgomery, la Primavera de Praga, el Maig francès, la caiguda del Mur de Berlín o en les protestes contra la Guerra de Vietnam; es va alinear amb el Comitè per als Refugiats Antifeixistes, Martin Luther King o John F. Kennedy. I després de l’assassinat d’aquest darrer, va llegir el discurs La resposta d’un artista a la violència. Incloent algunes de les paraules que Kennedy hauria hagut de pronunciar quan fou tirotejat, Bernstein va dir: «El lideratge dels Estats  Units s’ha de guiar per l’aprenentatge i la raó». «I d’on sorgeix aquesta violència? –afegia ell– De la ignorància i l’odi, els antònims exactes d’aprenentatge i raó».