Temporada 23-24

Espanya i la creació de Carmen

Quan el 1845 Prosper Merimée va publicar la seva novel·la Carmen, ja feia molt temps que la cultura francesa buscava evasió i entreteniment en les històries, la música i el ball procedents d’Espanya. Val a dir, però, que la tria que va fer Bizet d’aquesta coneguda història per a la seva nova opéra comique a l’inici de la dècada del 1870 fou innovadora, fins i tot valenta; un intent d’insuflar nous aires al gènere i, potser també, de dir la seva respecte a la situació política que vivia França aleshores. El caràcter explícit del conte passional i tràgic narrat a Carmen feia miques les tradicions familiars pròpies del teatre de l’Opéra-Comique, amb una posada en escena plena de gitanos, contrabandistes, toreros i soldats de baixa estofa que duien vides violentes i, en ocasions, criminals. Els llibretistes, Henri Meilhac i Ludovic Halévy, van reconvertir un argument conegut en quatre episodis espectaculars amb un desenllaç brutal. I, encara, temps després Halévy explicava que la trama de l’òpera havia arribat a consternar el dramaturg francès Jean Henri Dupin, el qual se’n queixava:

Llegir més→

“Turandot”, la fi d’una era vocal

Mercedes Conde Pons
Directora Artística Adjunta del Palau de la Música Catalana

La mort de Giacomo Puccini, succeïda el 1924 abans de poder finalitzar la composició de Turandot, va deixar interrompuda bruscament una evolució del gènere operístic italià que es fa difícil esbrinar cap a on hagués arribat, si Puccini hagués pogut seguir donant corda a la seva extraordinària genialitat musical. El que sí que sabem és que amb Turandot s’acaba una era: la de l’òpera italiana, amb perdó dels continuadors del gènere que, influïts per l’esdevenir estètic del segle XX, van trencar absolutament amb la tradició belcantista i verista de la qual Puccini és el gran darrer bastió.

Llegir més→

El llegat de Puccini

Alexandra Wilson
Professora d’Història de la Música a la Oxford Brookes University. Autora de Puccini in Context

Dins del context de l’obra de Giacomo Puccini, Turandot és un cas atípic. Mentre la majoria de les seves òperes personifiquen el realisme operístic, l’última ens porta a un regne bàrbar i fantàstic, ambientat en una època antiga no especificada. La preocupació per la domesticitat i la vida de la gent corrent que havia prevalgut en obres anteriors com La bohème i Madama Butterfly ha desaparegut completament; en canvi, Puccini ens ofereix escenes èpiques de multituds en amplis espais exteriors, com si treballéssim en un llenç artístic sorprenentment més gran. Turandot també fa avenços significatius respecte les seves obres anteriors pel que fa a la naturalesa avançada del llenguatge musical (el públic que només ha escoltat «Nessun dorma» i espera que la resta de l’òpera soni semblant s’endurà una sorpresa). Va ser, per descomptat, la seva darrera obra, tot i que no l’hauríem de considerar com el seu cant del cigne, perquè el compositor no tenia ni idea que patia un càncer de gola que, finalment, li provocaria la mort d’un atac de cor mentre se sotmetia a una intervenció a un quiròfan belga el 1924. Si Puccini hagués viscut, només podem especular sobre on l’haurien portat la seva curiositat i el desig de mantenir-se al dia amb la innovació modernista.

Llegir més→

Antony & Cleopatra, una òpera americana

Antoni Colomer
Crític musical

El naixement de l’òpera està intrínsecament lligat al tractament de la prosòdia, és a dir, a la translació musical del ritme i les inflexions d’una llengua determinada, originàriament l’italià, de la manera més natural possible. Aquest, i no altre, era l’objectiu de la Camerata Fiorentina que, amb la creació del recitar cantando, pretenia reproduir l’esperit de les representacions teatrals a la Grècia clàssica. Durant la primera meitat del seicento l’òpera es desenvolupà principalment a la península itàlica, però no trigà a travessar fronteres amb recepcions diverses a cada país. A la zona germànica s’imposà de seguida i fins al segle XIX l’òpera italiana. A França, Jean-Baptiste Lully adaptà el gènere al gust de Lluís XIV tot posant les bases d’una prosòdia musical a partir de la qual es desenvolupà una tradició operística autòctona. Però, ¿I a Anglaterra?

Llegir més→

Antony & Cleopatra

John Adams
Compositor

De totes les obres dramàtiques de Shakespeare, Antony & Cleopatra segurament és la més complexa des del punt de vista temàtic i formal. Els dos noms que honoren el títol poden ser reconeguts de seguida, sobretot per les generacions de nord-americans que, tot i que potser no han llegit ni vist l’obra, han crescut amb més d’un segle d’evocacions cinematogràfiques d’aquests amants transgressors i obstinats. Els que descobreixin ara l’obra percebran immediatament una parella que sol discutir i potser es demanaran si la seva relació inestable i violenta mereix tant de dolor. A la versió de Shakespeare hi ha dos adults madurs, que estan a anys llum de les joventuts virginals de Romeu i Julieta, i cadascun té un rerefons provocador —ell, un dels comandants romans més importants, en el seu arrogant apogeu i segur de si mateix, ara deixant-se portar a una decadència confortable; i ella, una reina brillant, seductora i astuta estratega que, uns anys abans i sent encara una adolescent, havia captat l’atenció de Julius Caesar, amb qui va tenir un fill. En poques paraules, són dues persones que han “estat aquí, fet allò”, que han comès actes tant heroics com menyspreables, simplement per sobreviure en el món cruel de la seva època, quan contractar un assassí per resoldre una disputa familiar no sorprenia ningú.

Llegir més→

Eugène Onegin, entre la veritat dramàtica i el lirisme més pur

Miquel Peralta
Musicòleg i autor de La veu femenina a l’òpera: caràcter i interpretació

Les característiques vocals dels diferents personatges d’Eugene Onegin deriven molt directament de la naturalesa ―sovint poc entesa― de l’obra. En efecte, aquesta òpera està bastida damunt del fonament de la «veritat lírica», és a dir, de l’osmosi que el compositor és capaç d’aconseguir entre la veritat dramàtica i el lirisme més pur, arrelat en un material sonor creat espontàniament i directament comunicable. L’artifici hi és, per dir-ho així, inexistent i, en conseqüència, l’estil renuncia del tot a les demostracions de virtuosisme vocal que tant espai prenien, per exemple, a les òperes de Glinka. Aquest és el motiu de base que va portar Txaikovski a demanar, per l’estrena d’aquesta òpera, la participació de veus joves, tot renunciant a les figures consagrades dels teatres imperials, més rutinàries i menys fresques i naturals. Així, no ens ha d’estranyar que les línies vocals d’Eugene Onegin reflecteixin tant els profunds lligams del compositor amb la tradició melòdica italiana, com la seva admiració per l’enganyosa senzillesa mozartiana. L’excel·lència vocal continua sent del tot necessària, però aquí es posa al servei de la puresa del text musical i de l’atenció constant a l’expressivitat dels detalls que no es presenten en cap moment com ornaments superflus. En altres paraules, ens trobem davant de la falsa simplicitat de la melodia pura, curulla de matisos vocals i psicològics i en la qual s’ha de mantenir l’emoció sense trencar el fraseig amb efectes barats i sense caure en un patetisme inflat que obvia el millor que posseeix la partitura. Al capdavall, cal admetre ―i valorar― que aconseguir que aparegui la veritat lírica en una interpretació és una ciència més exacta del que podria semblar.

Llegir més→

Eugène Onegin: La poètica d’un romanç inabastable

Inna Naroditskaya
professora de Musicologia de la Northwestern University

La tradició operística russa es diferencia de la resta en què, des dels seus orígens al segle XVIII, un gran número de les òperes russes es basaven en obres literàries. Alguns dels exemples són les òperes de Rimski-Kórsakov basades en relats de Gógol, en una obra d’Aleksandr Ostrovski i en dos poemes de Puixkin; Mússorgski va adaptar un drama històric de Puixkin amb el seu Boris Godunov. Prokófiev va basar L’amor de les tres taronges en l’obra del dramaturg italià del segle XVII, Carlo Gozzi, El jugador en la novel·la psicològica de Dostoievski, i l’òpera Guerra i pau en el volum monumental de Tolstoi.

Pocs autors a tot el món, però, han pogut igualar la popularitat de Puixkin (1799-1837) a l’escena operística. Més de cent cinquanta òperes i seixanta ballets, sense incloure produccions d’obres musicals, pel·lícules i peces de cambra, es basen en texts d’aquest poeta tan estimat a Rússia. Hi ha disset òperes i tres ballets dedicats al poema Els zíngars (Txaikovski va elogiar la primera i única òpera de Rakhmàninov, Aleko, sobre aquest mateix argument). El mateix Txaikovski va compondre tres òperes sobre obres de Puixkin: Eugene Onegin, Mazeppa i La dama de piques. Txaikovski va ser l’únic que es va atrevir amb Eugene Onegin, un poema narratiu que podia semblar més aviat per a una peça de cambra i massa íntim per a una òpera.

Llegir més→
Back To Top

Ús de cookies

Aquesta web utilitza cookies per a proporcionar una millor navegació. Si continua navegant entenem que accepta les cookies i la nostra política de cookies ACEPTAR
Aviso de cookies