Frivolitat, seducció i passió, i el gran repte vocal
Albert Garriga
Crític musical
Massenet sempre fou un compositor molt precís a l’hora de definir el que escrivia. Així, si el Don Quichotte esdevenia una comèdia heroica, Werther i Thérèse, drames lírics, o Céndrillon, un conte de fades, Manon seria la seva gran opéra-comique, gènere que només tornaria a cultivar amb la seqüela, Le portrait de Manon, deu anys més tard. I és que aquest gènere marcarà la vocalitat de l’obra de Massenet, tipus de composició a cavall entre el drama i el cant, amb nombrosos moments de diàleg entrellaçats amb àries i conjunts. El tema de Manon ha esdevingut mític, des de la publicació de l’obra de l’abat Prévost (1731), publicació convulsa a l’època, igualment viva segle i mig més tard a l’estrena de Massenet, i una dècada més tard per Puccini. Ha viscut de diverses adaptacions, no només al món operístic, on també cal sumar-hi la versió d’Auber (1856) o el Boulevard Solitude (1952) de Henze, sinó també ballets i fins a vuit versions per a cinema.
Criticat «pels entesos de l’època» perquè «les filadores taral·larejaven les seves melodies», i perquè havia «wagneritzat» la novel·la de Prévost i la sagrada opéra-comique, no veien que, en realitat, Massenet jugava amb el gènere com li convenia, com a manera de composició exòtica, i revolucionant-ne el gènere. Així, el que crida l’atenció de l’obra de Massenet és l’excepcional nombre de ruptures en el temperament, en l’àmbit, en les situacions, en el to. De passatges parlats a cantants, del recitatiu a l’airoso, de l’estil neoclàssic —les danses del Cours-la-Reine— a l’expressió romàntica. Sense comptar els més de dos-cents canvis, més o menys abruptes, de tonalitat, sense modulació. La partitura, per tant, es presenta com un veritable mosaic amb falses simetries i l’entrellaçament d’elements com a magnífica solució per lligar música i text.
