skip to Main Content

La dona perduda de Massenet: innocència, seducció i amor redemptor

Diana R. Hallman
Professora de Musicologia al UK College of Fine Arts

En el moment en què Jules Massenet va crear la tràgica història de la sensual i seductora Manon, aquesta ja era una icona molt estimada a França. Al llarg del segle XIX, als teatres parisencs havia aparegut una sèrie d’adaptacions de Manon basades en l’escandalosa novel·la de l’abat Antoine-François Prévost Histoire du Chevalier des Grieux et de Manon Lescaut, publicada l’any 1731: el 1820, un mélodrame d’Étienne Gosse i Propiac al Théâtre de la Gaîté; el 1830, el ballet-pantomima Manon Lescaut d’Eugène Scribe, Jean Louis Aumer i Fromental Halévy a l’Opéra, així com un drama de Pierre Carmouche i  Frédéric de Courcy a l’Odéon; el 1851, un drama de Théodore Barrière i Marc Fournier al Théâtre du Gymnase-Dramatique i el 1856, una opéra comique de Scribe i Daniel Auber al Théatre de l’Opéra-Comique. Tot i que l’autor afirma a les seves memòries que la idea d’adaptar aquesta coneguda història havia estat seva, el crític teatral Édouard Noël sosté que Léon Carvalho, director del Théâtre de l’Opéra-Comique, on es va estrenar l’òpera, va ser qui va donar a Massenet la idea després d’escoltar el popular duo final de l’òpera de 1856 a la celebració del centenari del naixement d’Auber. A partir de la primavera de 1882, poc després de l’homenatge a Auber, Massenet va començar a crear —en col·laboració amb Henri Meilhac, collibretista de les operetes d’Offenbach i de Carmen de Bizet, i amb Philippe Gille, collibretista de Lakmé, de Léo Delibes— la seva opéra comique, Manon, l’èxit de la qual acabaria eclipsant el de les representacions franceses anteriors de la vida tràgica i destrossada per l’amor d’aquesta dona jove i bella.

Llegir més

Frivolitat, seducció i passió, i el gran repte vocal

Albert Garriga
Crític musical

Massenet sempre fou un compositor molt precís a l’hora de definir el que escrivia. Així, si el Don Quichotte esdevenia una comèdia heroica, Werther i Thérèse, drames lírics, o Céndrillon, un conte de fades, Manon seria la seva gran opéra-comique, gènere que només tornaria a cultivar amb la seqüela, Le portrait de Manon, deu anys més tard. I és que aquest gènere marcarà la vocalitat de l’obra de Massenet, tipus de composició a cavall entre el drama i el cant, amb nombrosos moments de diàleg entrellaçats amb àries i conjunts. El tema de Manon ha esdevingut mític, des de la publicació de l’obra de l’abat Prévost (1731), publicació convulsa a l’època, igualment viva segle i mig més tard a l’estrena de Massenet, i una dècada més tard per Puccini. Ha viscut de diverses adaptacions, no només al món operístic, on també cal sumar-hi la versió d’Auber (1856) o el Boulevard Solitude (1952) de Henze, sinó també ballets i fins a vuit versions per a cinema.

Criticat «pels entesos de l’època» perquè «les filadores taral·larejaven les seves melodies», i perquè havia «wagneritzat» la novel·la de Prévost i la sagrada opéra-comique, no veien que, en realitat, Massenet jugava amb el gènere com li convenia, com a manera de composició exòtica, i revolucionant-ne el gènere. Així, el que crida l’atenció de l’obra de Massenet és l’excepcional nombre de ruptures en el temperament, en l’àmbit, en les situacions, en el to. De passatges parlats a cantants, del recitatiu a l’airoso, de l’estil neoclàssic —les danses del Cours-la-Reine— a l’expressió romàntica.  Sense comptar els més de dos-cents canvis, més o menys abruptes, de tonalitat, sense modulació. La partitura, per tant, es presenta com un veritable mosaic amb falses simetries i l’entrellaçament d’elements com a magnífica solució per lligar música i text.

Llegir més

L’equip d’Amics del Liceu us desitgem molt bona Pasqua!

Benvolguts Amics/gues, Us informem que l'Associació serà tancada del 3 al 10 d'abril (ambdós inclosos). No obstant això, en cas d'haver-vos de comunicar amb nosaltres urgentment per alguna qüestió relacionada amb el nostre viatge a Salzburg i Baden Baden previst per la propera setmana, podeu…

Llegir més

Col.loqui amb el tenor Michael Fabiano

Dimecres 26 d’abril a les 19h Sala del Cor del Liceu (entrada pel vestíbul de Taquilles) *Activitat gratuïta, cal reserva prèvia  Més enllà del nostre cicle de col·loquis Els interiors del Liceu, aquest mes ens fa especial il·lusió anunciar-vos que hem…

Llegir més

Col·loqui amb el tenor Michael Fabiano

Més enllà del nostre cicle de col·loquis Els interiors del Liceu, us oferim el col·loqui que hem organitzat amb el tenor Michael Fabiano, que interpreta el personatge de Des Grieux a Manon al Gran Teatre del Liceu. En aquesta gravació…

Llegir més

Vine a visitar la ciutat de Vic amb els Amics!

Dijous 20 d'abril a les 9.30h Vic (sortida d’un dia en autocar) Punt de Trobada: Avinguda Diagonal 355 (Com arribar-hi?) Preu Amics:  75€ *Activitat exclusiva per a socis d’Amics del Liceu, màxim 1 acompanyant. El proper mes d'abril els Amics…

Llegir més

Ningú sap per què canten les balenes?

Victoria Civera

Artista plàstica

Multiforme, solidària
la llum ens dibuixa cada dia
Éssers,  plantes,
animals, salut, amor.
I l’amistat»

Al seu aplaudit assaig El gra de la veu, Barthes ens parla d’aquesta dimensió corpòria de la veu que és reticent a tota forma de representació, tant de la noció com del significat. Per als amants de l’òpera, el «bell cant» assoleix la dimensió més esplèndida de l’exercici de la veu, tot envaint els nostres sentits per transcendir-nos espiritual i emocionalment. Barthes distingeix entre el geno-cant, mena on allò que importa no és el significat ni allò que es significa, sinó la «voluptuositat dels sons significants». Per al plaer no té relació directa amb el significat i s’expressa i comunica corporalment. Al contrari que al feno-cant, on el poder de les lleis i l’estructura es limiten a l’expressió del sentit, el que acompanya el cant és l’ànima. Així doncs, el geno-cant fa sonar allò sensible, per això en ell es fan servir les consonants com a mers trampolins d’allò admirable vocal.

Des de l’any 1964, guardo dins meu la veu de Maria Callas. Era un dia qualsevol, fins que va irrompre aquella irresistible veu entre les parets d’aquella diminuta habitació on jo dibuixava. Tenia nou anys quan aquella esplèndida veu i la música del seu voltant fonien de forma irreparable la meva consciència i m’arrossegaven com un remolí irresistible. Les meves llàgrimes van sortir generoses, sense dolor.

Llegir més
Back To Top

Ús de cookies

Aquesta web utilitza cookies per a proporcionar una millor navegació. Si continua navegant entenem que accepta les cookies i la nostra política de cookies ACEPTAR
Aviso de cookies