skip to Main Content

Entrevista a Joan Anton Rechi

Els escenaris en temps d’estiu són per a Joan Anton Rechi. Al juliol, serà amb Il trovatore de Verdi al Liceu i l’agost, amb Madama Butterfly de Puccini a Peralada. El director d’escena (www.joanantonrechi.com) ha viscut la primavera als teatres alemanys. Il trovatore és una versió renovada de la producció del Liceu (juntament amb l’Òpera d’Oviedo) que es va presentar al teatre barceloní l’hivern de 2009.

Maria Gorgues: Què havia fet abans al Liceu?

Joan Anton Rechi: Com a director només havia fet un petit espectacle al Foyer, fa molts anys, amb el contratenor Flavio Oliver. Es titulava Castra Diva. També he estat involucrat com a ajudant de direcció en alguns muntatges i havia fet la reposició d’alguna producció operística. Es pot dir, doncs, que sento que torno a casa.

M.G.: Ha fet una direcció d’escena nova al mateix espai creat per William Orlandi…

J.A.R.: El que hem fet ha estat aprofitar alguns elements d’una escenografia ja existent per fer una producció completament nova. La idea de dramatúrgia és completament diferent. No crec que ningú, veient el treball que farem, reconegui la producció del 2009. Per a nosaltres és una nova producció i d’aquesta manera l’hem plantejat. Tot i que teníem com a premisa poder aprofitar coses perquè la producció no fos tan costosa.

M.G.: A més de la direcció escènica també firma el concepte escenogràfic’. Què implica això?

J.A.R.: El repte era lligar tots els elements de la producció anterior donant una unitat i treballant en la direcció que jo tenia al cap per explicar la història. Crec que hem trobat un bon punt de vista que ens ha permès reciclar part de l’escenografia i donar-li un aire totalment nou. Per això deia abans que la gent no reconeixeria el decorat.

M.G.: La producció de 2009, dirigida per Gilbert Deflo, no va tenir laplaudiment ni el públic, ni de la crítica. És complicat redreçar un projecte que va tenir una acollida tan desfavorable?

J.A.R.: Gilbert Deflo és un gran mestre i jo no podria intentar redreçar un espectacle seu. He vist produccions fantàstiques dirigides per ell al Liceu i l’admiro. Per això el meu plantejament va ser des del principi fer una cosa totalment nova i diferent utilitzant part de l’escenografia original i transformant-la.

M.G.: Ha fet servir imatges dels Desastres de la guerra de Francisco de Goya per acompanyar una història sense escenes de guerra (les lluites són entre bastidors, sempre)…

J.A.R.: Sí, és un element important per a mi per donar-li credibilitat a la història. Moltes vegades es qualifica la trama d’Il trovatore com a inversemblant. Però moltes d’aquestes escenes que són difícils de creure agafen una altra volada quan les col·loquem en un context de guerra, per exemple. En una situació de conflicte la gent només té l’opció d’intentar sobreviure. És important posar tots els personatges en una situació límit. Això fa que entenguem molt millor les seves motivacions i els conflictes que mouen la peça.

M.G.: L’acció d’Il trovatore és al segle XV i amb Goya la trasllada al principi del XIX… És aquest el fil temporal de la producció que es veurà al Liceu?

J.A.R.: Sí, tot i que només és un marc al voltant dels personatges. Un context que fa més comprensible la història apropant-la a la sensibilitat de l’espectador actual. Crec que la història d’Il trovatore permet, precisament, això. I d’aquesta manera l’espectador pot sentir més empatia amb els personatges i sentir emocions…

M.G.: Quin paper té l’actor Carles Canut a la proposta?  

J.A.R.: Interpreta el personatge de Goya. És un espectador mut que veu com aquests personatges estan abocats a la tragèdia i no pot fer res per impedir-ho. Ens serveix com a nexe d’unió entre les escenes i com a punt de vista extern sobre l’acció. Vaig tenir la sort de treballar amb ell al teatre fa molts anys i és un fantàstic retrobament.

M.G.: Va ser actor abans que director i, a més d’òpera, ha fet direcció d’escena dopereta, sarsuela i musical. On se sent més a gust…?

J.A.R.: La veritat és que em sento més a gust com a director. Fa tants anys que no actuo que estic bastant desentrenat… Em sento molt còmode amb l’òpera, crea autèntica adicció. Ara, quan dirigeixo teatre, trobo a faltar la música, és una espècie de guia emocional que va conduint el procés.

[Més informació sobre Il trovatore al llibre Temporada d’òpera d’ Amics del Liceu]

 

Back To Top

Ús de cookies

Aquesta web utilitza cookies per a proporcionar una millor navegació. Si continua navegant entenem que accepta les cookies i la nostra política de cookies ACEPTAR
Aviso de cookies