skip to Main Content

Entrevista a Carlos Álvarez

Carlos Álvarez (Màlaga, 1966)  canta dues funcions com a Renato a Un ballo in maschera de Giuseppe Verdi, la producció que presenta el Liceu del 7 al 29 d’octubre. El baríton malagueny tornarà al març amb Andrea Chénier d’Umberto Giordano. La passada temporada va ser Rigoletto i Don Giovanni, i té tancats compromisos amb el teatre de la Rambla fins al 2020.

Maria Gorgues: El personatge de Renato és un rol que evoluciona en la seva vocalitat…

Carlos Álvarez: Aquest canvi està molt ben descrit vocalment pel propi Verdi. Renato és la consciència política de Riccardo i, en la seva primera intervenció, «Alla vita que t’arride» —una ària més aviat amb aspecte d’arioso—, té la necessitat de presentar la rectitud, la gravetat, d’un moment polític que el preocupa però que al Comte —perquè fem la versió nord-americana—, no l’amoïna tant perquè té altres coses en què pensar, per exemple, en la dona de Renato. I a partir d’aquí, el personatge viu una transformació.

MG: Què expressa «Eri tu», una ària de les més esplèndides per a baríton de Verdi…

CA: Amb aquesta ària de l’acte tercer, el que fa Verdi és presentar un personatge que se sent traït i que, a la vegada, intenta mantenir el seny i no culpar la persona que aparentment ho és (Amelia), sinó al mateix Riccardo. I això fa que, vocalment, hi hagi una transició entre un cant, diguem-ne, amable (amb el legato característic de les àries verdianes per a baríton) al primer acte i que, a «Eri tu», s’expressi amb un cant més esquinçat sense deixar el belcantisme; amb tot el dramatisme vocal que calgui però amb bellesa, sempre.

MG: Verdi conjuga continuïtat dramàtica i lluïment vocal…

CA:  Possiblement perquè tenint un rerefons polític sempre apareix el triangle amorós (en aquest cas, el tercer en discòrdia és el tenor i no el baríton). Verdi sempre utilitza, i ho he comprovat en pròpia carn, una música jocosa i apareix un ball de màscares com a fons de tot un drama —que en principi pot ser polític per la idea de rebel·lió que existeix al voltant de la imatge de Riccardo— però que finalment es transforma en un drama amorós, i crec que musicalment això està molt ben expressat.

MG: Es destaca d’Un ballo la modernitat de l’escriptura i la varietat de registres dramàtics…

CA:  Un ballo, composta després de la trilogia popolare, ja té elements del que aspirava Verdi, és a dir, el teatre total. Amb personatges com el transvestit Oscar fa que aparegui un punt d’espontaneïtat  —molt ben escrit per cert. O el paper de la mezzosoprano, Ulrica, és un punt de dramatisme i de fatalitat. I cadascun d’ells està definit, gairebé, per un leitmotiv musical, i apareixen situacions que fan que sigui una òpera variada, molt gustosa musicalment parlant i entretinguda pels canvis d’actitud, de context. La podem considerar una òpera moderna i d’actualitat.

MG: Aquesta temporada anirà d’un triangle amorós a un altre amb el teló de fons i de la Revolució amb majúscula...

CA: Carlo Gérard, d’Andrea Chénier, és al costat oposat del meu personatge a Un ballo… perquè Gérard és el revolucionari, mentre que Renato és una mica el guardià de l’essència de l’estat. Això m’ajuda, encara que no vulgui, a posar-me sempre en la pell dels personatges que interpreto sense jutjar-los. Jo no jutjo el personatge, sinó que intento fer un exercici d’empatia, posar-me en la pell del que és la ideologia del personatge i, a partir d’aquí, donar-li tot el puc aportar com a intèrpret. Encara que no ho vulgui, també és una cosa que em serveix fora de l’escenari perquè no sóc una persona que adopti un posicionament sense fer una anàlisi crítica de la realitat… A partir d’aquí, respecte als meus personatges, sóc capaç de veure —utilitzant sempre l’autenticitat— quins són els diferents posicionaments i apropar-me a cadascun d’ells.  En el cas d’Andrea Chénier, és una revolució que busca fonamentalment el benestar del conjunt de la societat, i això m’agrada molt.

MG:I el personatge de Gérard també fa un tomb…

CA: Gérard també canvia perquè apareix el maleït triangle amorós, diguem-ne, «virtual»,  perquè gairebé ningú sap quin és l’enamorament de Gérard cap a la que abans de la Revolució era la seva mestressa. Un amor amagat que provoca situacions dramàtiques. Afortunadament pels compositors i pels autors dels llibrets, el comportament de l’ésser humà no ha canviat gens, o gairebé gens, en els darrers trenta-mil anys… així és que podem continuar fent òpera amb els mateixos elements.

MG: El 2020 tornarà a cantar al Met, a Nova York…

CA: Sí, i torno amb dues òperes. Inicialment havia de ser només amb Simon Boccanegra però a causa de les retallades de pressupost no faran una nova producció sinó una d’antiga de Zeffirelli, i amb menys funcions. Per això m’han proposat, a més a més, cantar el Marcello de La bohème que em fa molta il·lusió perquè és un paper que fa segles que no m’oferien.

 

[Més informació sobre Un ballo in maschera al llibre Temporada d’òpera d’Amics del Liceu]

Back To Top

Ús de cookies

Aquesta web utilitza cookies per a proporcionar una millor navegació. Si continua navegant entenem que accepta les cookies i la nostra política de cookies ACEPTAR
Aviso de cookies