Articles òperes

El llegat de Puccini

Alexandra Wilson
Professora d’Història de la Música a la Oxford Brookes University. Autora de Puccini in Context

Dins del context de l’obra de Giacomo Puccini, Turandot és un cas atípic. Mentre la majoria de les seves òperes personifiquen el realisme operístic, l’última ens porta a un regne bàrbar i fantàstic, ambientat en una època antiga no especificada. La preocupació per la domesticitat i la vida de la gent corrent que havia prevalgut en obres anteriors com La bohème i Madama Butterfly ha desaparegut completament; en canvi, Puccini ens ofereix escenes èpiques de multituds en amplis espais exteriors, com si treballéssim en un llenç artístic sorprenentment més gran. Turandot també fa avenços significatius respecte les seves obres anteriors pel que fa a la naturalesa avançada del llenguatge musical (el públic que només ha escoltat «Nessun dorma» i espera que la resta de l’òpera soni semblant s’endurà una sorpresa). Va ser, per descomptat, la seva darrera obra, tot i que no l’hauríem de considerar com el seu cant del cigne, perquè el compositor no tenia ni idea que patia un càncer de gola que, finalment, li provocaria la mort d’un atac de cor mentre se sotmetia a una intervenció a un quiròfan belga el 1924. Si Puccini hagués viscut, només podem especular sobre on l’haurien portat la seva curiositat i el desig de mantenir-se al dia amb la innovació modernista.

Llegir més→

Les veus de Médée

Jordi Abelló
Contratenor

Corre el 1687 i Lully acaba de morir. Tot França està de dol. Charpentier es frega les mans perquè el panorama musical a París ha canviat; però poc a poc, no ens enganyem… Malgrat els estils diversos d’ambdós compositors, Médée és una obra bàsicament «lul·lista», i única en el catàleg de Charpentier. S’emmarca en la tradició musical i teatral que l’espectador tenia per costum amb Lully. Consta d’un pròleg i cinc actes. El pròleg és una exaltació sense miraments del rei Lluís XIV i del seu poder, amb una sèrie de solos, duets, trios i cors de pastors que s’alegren de viure en pau gràcies al més poderós dels reis. La música sovint desapareix d’algunes adaptacions teatrals perquè roman fora de l’acció que es desenvolupa tot seguit.

Llegir més→

Les veus de Médée

Jordi Abelló
Contratenor

Corre el 1687 i Lully acaba de morir. Tot França està de dol. Charpentier es frega les mans perquè el panorama musical a París ha canviat; però poc a poc, no ens enganyem…

Malgrat els estils diversos d’ambdós compositors, Médée és una obra bàsicament «lul·lista», i única en el catàleg de Charpentier. S’emmarca en la tradició musical i teatral que l’espectador tenia per costum amb Lully. Consta d’un pròleg i cinc actes. El pròleg és una exaltació sense miraments del rei Lluís XIV i del seu poder, amb una sèrie de solos, duets, trios i cors de pastors que s’alegren de viure en pau gràcies al més poderós dels reis. La música sovint desapareix d’algunes adaptacions teatrals perquè roman fora de l’acció que es desenvolupa tot seguit.

A l’acte primer s’introdueix ja la protagonista de l’obra: Charpentier l’infon el dubte, la sospita i la gelosia, primer a la seva confident i després directament a Jasó, el seu marit. Medea creu que Jasó s’ha enamorat de Creusa, filla del rei de Corint, Creó, qui acull la parella i els seus fills, fugint del setge del rei de Tesàlia.

Llegir més→

Les veus heroico-còmiques d’Esterháza

Miriam Grau Musicòloga Les òperes basades en mites i personatges clàssics, mirall idealitzat de prínceps i emperadors, havia copat els escenaris del barroc. Però a la segona meitat del s. XVIII, la combinació de la cada vegada més consolidada i…

Llegir més→

Antony & Cleopatra, una òpera americana

Antoni Colomer
Crític musical

El naixement de l’òpera està intrínsecament lligat al tractament de la prosòdia, és a dir, a la translació musical del ritme i les inflexions d’una llengua determinada, originàriament l’italià, de la manera més natural possible. Aquest, i no altre, era l’objectiu de la Camerata Fiorentina que, amb la creació del recitar cantando, pretenia reproduir l’esperit de les representacions teatrals a la Grècia clàssica. Durant la primera meitat del seicento l’òpera es desenvolupà principalment a la península itàlica, però no trigà a travessar fronteres amb recepcions diverses a cada país. A la zona germànica s’imposà de seguida i fins al segle XIX l’òpera italiana. A França, Jean-Baptiste Lully adaptà el gènere al gust de Lluís XIV tot posant les bases d’una prosòdia musical a partir de la qual es desenvolupà una tradició operística autòctona. Però, ¿I a Anglaterra?

Llegir més→

Antony & Cleopatra

John Adams
Compositor

De totes les obres dramàtiques de Shakespeare, Antony & Cleopatra segurament és la més complexa des del punt de vista temàtic i formal. Els dos noms que honoren el títol poden ser reconeguts de seguida, sobretot per les generacions de nord-americans que, tot i que potser no han llegit ni vist l’obra, han crescut amb més d’un segle d’evocacions cinematogràfiques d’aquests amants transgressors i obstinats. Els que descobreixin ara l’obra percebran immediatament una parella que sol discutir i potser es demanaran si la seva relació inestable i violenta mereix tant de dolor. A la versió de Shakespeare hi ha dos adults madurs, que estan a anys llum de les joventuts virginals de Romeu i Julieta, i cadascun té un rerefons provocador —ell, un dels comandants romans més importants, en el seu arrogant apogeu i segur de si mateix, ara deixant-se portar a una decadència confortable; i ella, una reina brillant, seductora i astuta estratega que, uns anys abans i sent encara una adolescent, havia captat l’atenció de Julius Caesar, amb qui va tenir un fill. En poques paraules, són dues persones que han “estat aquí, fet allò”, que han comès actes tant heroics com menyspreables, simplement per sobreviure en el món cruel de la seva època, quan contractar un assassí per resoldre una disputa familiar no sorprenia ningú.

Llegir més→

Eugène Onegin, entre la veritat dramàtica i el lirisme més pur

Miquel Peralta
Musicòleg i autor de La veu femenina a l’òpera: caràcter i interpretació

Les característiques vocals dels diferents personatges d’Eugene Onegin deriven molt directament de la naturalesa -sovint poc entesa- de l’obra. En efecte, aquesta òpera està bastida damunt del fonament de la «veritat lírica», és a dir, de l’osmosi que el compositor és capaç d’aconseguir entre la veritat dramàtica i el lirisme més pur, arrelat en un material sonor creat espontàniament i directament comunicable. L’artifici hi és, per dir-ho així, inexistent i, en conseqüència, l’estil renuncia del tot a les demostracions de virtuosisme vocal que tant espai prenien, per exemple, a les òperes de Glinka. Aquest és el motiu de base que va portar Txaikovski a demanar, per l’estrena d’aquesta òpera, la participació de veus joves, tot renunciant a les figures consagrades dels teatres imperials, més rutinàries i menys fresques i naturals. Així, no ens ha d’estranyar que les línies vocals d’Eugene Onegin reflecteixin tant els profunds lligams del compositor amb la tradició melòdica italiana, com la seva admiració per l’enganyosa senzillesa mozartiana. L’excel·lència vocal continua sent del tot necessària, però aquí es posa al servei de la puresa del text musical i de l’atenció constant a l’expressivitat dels detalls que no es presenten en cap moment com ornaments superflus. En altres paraules, ens trobem davant de la falsa simplicitat de la melodia pura, curulla de matisos vocals i psicològics i en la qual s’ha de mantenir l’emoció sense trencar el fraseig amb efectes barats i sense caure en un patetisme inflat que obvia el millor que posseeix la partitura. Al capdavall, cal admetre ―i valorar― que aconseguir que aparegui la veritat lírica en una interpretació és una ciència més exacta del que podria semblar.

Llegir més→

Eugène Onegin: La poètica d’un romanç inabastable

Inna Naroditskaya
professora de Musicologia de la Northwestern University

La tradició operística russa es diferencia de la resta en què, des dels seus orígens al segle XVIII, un gran número de les òperes russes es basaven en obres literàries. Alguns dels exemples són les òperes de Rimski-Kórsakov basades en relats de Gógol, en una obra d’Aleksandr Ostrovski i en dos poemes de Puixkin; Mússorgski va adaptar un drama històric de Puixkin amb el seu Boris Godunov. Prokófiev va basar L’amor de les tres taronges en l’obra del dramaturg italià del segle XVII, Carlo Gozzi, El jugador en la novel·la psicològica de Dostoievski, i l’òpera Guerra i pau en el volum monumental de Tolstoi.

Pocs autors a tot el món, però, han pogut igualar la popularitat de Puixkin (1799-1837) a l’escena operística. Més de cent cinquanta òperes i seixanta ballets, sense incloure produccions d’obres musicals, pel·lícules i peces de cambra, es basen en texts d’aquest poeta tan estimat a Rússia. Hi ha disset òperes i tres ballets dedicats al poema Els zíngars (Txaikovski va elogiar la primera i única òpera de Rakhmàninov, Aleko, sobre aquest mateix argument). El mateix Txaikovski va compondre tres òperes sobre obres de Puixkin: Eugene Onegin, Mazeppa i La dama de piques. Txaikovski va ser l’únic que es va atrevir amb Eugene Onegin, un poema narratiu que podia semblar més aviat per a una peça de cambra i massa íntim per a una òpera.

Llegir més→

L’èxit de “Poppea”

Oriol Pérez i Treviño
Musicòleg i assagista

Aproximar-se al dramma per musica L’incoronazione di Poppea (1642) no és fer-ho amb una més de les deu òperes que, segons les ciències musicals, van arribar a ordir el catàleg operístic sencer de Claudio Monteverdi (1567-1643). És fer-ho també amb un dels «cants de cigne» més extraordinaris  de la història de la música en haver-se estrenat pocs mesos abans de la mort del compositor cremonès. I diem «van arribar» perquè d’aquestes, tan sols tres ens han arribat de manera íntegra tot constituint, així, la primera gran trilogia (L’Orfeo-Il ritorno d’Ulisse in patria-L’incoronazione di Poppea) en la història del gènere, des de la seva aparició a finals del segle XVI a la ciutat de Florència de la mà dels discursos, invencions i reflexions del cercle d’intel·lectuals i músics del Comte Giovanni Bardi (1534-1612). Cal dir-ho com més aviat millor. L’incoronazione incorpora una sèrie de components i realitats que, sense cap mena de dubte, han de ser tinguts d’allò més en compte i presents per a la seva interpretació en els nostres dies: la condició de ser la primera òpera de temàtica històrica, el seu enclavament dins del context de l’òpera veneciana de la primera meitat del segle XVII, les fonts històriques de com ens ha arribat la seva música i l’encaix d’una de les constants en l’esmentada història del gènere operístic: la relació entre el text i la música.

Llegir més→

Expressar allò que significa ser humà

Hendrik Schulze
Professor d’Història de la Música a la University of North Texas. Autor de l’edició crítica de L’incoronazione di Poppea

Un dels aspectes més fascinants i al mateix temps desconcertants de l’òpera primerenca és l’aparent amoralitat de l’argument de L’incoronazione di Poppea. L’ambició desenfrenada de Poppea, l’oportunisme descarat d’Arnalta, la tirania descontrolada de Nerone, la impietat venjativa d’Ottavia i l’autoindulgència total d’Ottone: tots els personatges principals d’aquesta història actuen en contra de les normes socials més bàsiques, tant des del punt de vista modern com des del punt de vista dels contemporanis de Monteverdi. Fins i tot personatges relativament empàtics, com ara Sèneca i Drusilla, es presenten de forma negativa, Seneca vivint una vida que no coincideix amb els seus elevats estàndards morals i Drusilla recreant-se davant de la idea de presenciar l’assassinat de Poppea. El món dels protagonistes és una barreja catastròfica d’ambició letal i por existencial. En aquest entorn, fins i tot els sentiments normalment positius i bonics, com ara l’amor o la clemència, es perverteixen per convertir-se en armes en la lluita pel poder i la glòria.

Llegir més→
Back To Top

Ús de cookies

Aquesta web utilitza cookies per a proporcionar una millor navegació. Si continua navegant entenem que accepta les cookies i la nostra política de cookies ACEPTAR
Aviso de cookies