skip to Main Content

Entrevista a Stéphane Degout, cantant de “Lessons in love and violence”

Stéphane Degout (Bourg-en-Bresse, França, 1975) va debutar com a Papageno de La flauta màgica al Festival d’Aix-en-Provence l’estiu de 1998. A partir d’aleshores, ha cantat als teatres més importants d’àmbit internacional interpetant un ventall molt ampli de rols, des d’Oreste d’Iphigénie en Tauride, Rodrigo de Don Carlo, fins a arribar a cantar el Rei de Lessons in Love and Violence, òpera de George Benjamin que s’estrena el proper 26 de febrer al Liceu.

Amics del Liceu: Vostè va formar part del repartiment de l’estrena mundial de Lessons in Love and Violence a Londres. Què significa per a un cantant formar part d’una estrena mundial que tants èxits ha anat assolint en les diverses representacions que se n’han fet? Què el va seduir de la proposta d’Amics del Liceu?

Stéphane Degout: Aquesta producció està de gira des que es va estrenar a la Royal Opera House Covent Garden el maig de 2018. Hem visitat Amsterdam, Hamburg, Lyon i, ara, Barcelona. L’èxit que hem anat obtenint ens ha donat la voluntat i l’energia per continuar treballant intensament tant en la música com en la part escènica d’aquesta obra. Cada públic és diferent, les seves expectatives no són les mateixes, i esperem rebre la mateixa càlida benvinguda a Barcelona que a la resta de ciutats on hem anat.

AL: En la seva carrera, combina el repertori contemporani amb el barroc i romàntic. Quines similituds i quines diferències vocals destacaria dels tres repertoris?

SD: Per mi no hi ha gaire diferència en cantar un repertori o un altre. La meva primera preocupació en cada peça que canto, en qualsevol llengua, és la paraula: el seu significat, el seu color, la seva pròpia musicalitat. Jean-Philippe Rameau, Giuseppe Verdi, Claude Debussy, Alban Berg, George Benjamin, tots tenen el mateix enfocament pel que fa a la paraula: la teatralitat.

AL: Quina creu que és la clau de l’èxit d’una òpera contemporània perquè es quedi en el repertori habitual dels teatres d’òpera?

SD: No estic segur que hi hagi una clau per a l’èxit. Moltes òperes de nova creació han estat estrenades amb un gran èxit en el passat i ara, malauradament, han estat oblidades. El mateix passa en el sentit oposat: avui en dia redescobrim òperes que no van tenir èxit quan es van estrenar i ara són imprescindibles en el repertori. Depèn més de quin és el moment idoni per compondre i estrenar una nova peça i la seva pròpia capacitat per qüestionar els nostres temps.

AL: Quina creu que és la salut de la composició contemporània?

SD: Molts teatres d’òpera d’arreu del món fan nous encàrrecs a compositors i els donen grans facilitats per crear noves òperes, la qual cosa és un molt bon senyal, des del meu punt de vista. Forma part de donar continuïtat a una tradició operística de més de 400 anys d’història.

AL: A Barcelona el dirigirà el mestre Josep Pons i a l’estrena a Londres va ser el mateix compositor, George Benjamin. Creu que hi ha més pressió davant de la direcció del compositor?

SD: No em vaig sentir gens pressionat quan George Benjamin va dirigir musicalment l’òpera a Londres i a Amsterdam, tot al contrari, em vaig sentir molt recolzat i amb la possibilitat de comptar amb una ajuda extra. Ara coneixem la partitura molt millor i som més flexibles per adaptar-nos a una nova interpretació, per exemple els nous tempi i la nova dimensió que el mestre Josep Pons ha posat en la partitura. És un absolut plaer!

Back To Top

Ús de cookies

Aquesta web utilitza cookies per a proporcionar una millor navegació. Si continua navegant entenem que accepta les cookies i la nostra política de cookies ACCEPTAR
Aviso de cookies